Proa | 2022 | 160 págs.
#Narrativa #Francia #AlbertCamus1942

En trobar-lo tan semblant a mi, tan fraternal, en fi, comprenia que havia estat feliç i que ho era encara. Perquè tot sigui consumat, perquè em senti menys sol, em quedava esperar que dia de la meva execució hi hagi molts espectadors i que em rebin amb crits d’odi.

L’estrany, Albert Camus

Llegir «L’estrany» d’Albert Camus ha estat, per mi, una experiència desconcertant però fascinant. És un d’aquells llibres que us obliguen a frenar, a mirar les coses des d’una altra perspectiva, fins i tot si aquesta perspectiva és incòmoda o difícil d’acceptar.

El protagonista, Meursault, em va semblar des de l’inici algú fred, gairebé indiferent abans que res: la mort de la seua mare, la seua relació amb la seua parella, la seua vida en general. Al principi no sabia si odiar-ho o compadir-ho. Però a mesura que avançava la història, em vaig adonar que Meursault no és que no senta… simplement no fingeix. I això, en un món com el nostre, on s’espera que mostrem emocions encara que no les sentim del tot, és pertorbador.

El que més em va impressionar és com Camus, amb una prosa senzilla i sense adorns, aconsegueix que et preguntes coses molt profundes: realment vivim amb autenticitat? Quantes vegades fem coses només perquè «així ha de ser»? Meursault trenca totes aquestes regles, i la societat no els ho perdona. És més jutjat per la seua indiferència davant la vida que pel crim que comet.

Un dels aspectes més impactants de la novel·la és la segona part, en què Meursault enfronta un judici que, més que jutjar el seu crim, avalua la seua forma de viure (o no viure) d’acord amb les normes socials. Aquesta crítica ferotge a la hipocresia de la societat continua sent tan rellevant avui com a l’època en què va ser escrita.

Aquest llibre no és per llegir-lo amb pressa. És curt, sí, però té un ressò llarg. Quan ho vaig acabar, em vaig quedar pensant en la mort, en la llibertat, en l’absurditat que pot semblar tot si un s’atreveix a mirar sense filtres. Camus no dona respostes, però deixa moltes preguntes rebotant al cap.

En resum, «L’estrany» no és només una novel·la, és un cop suau però ferm a la nostra manera d’entendre la vida. De vegades incòmode, de vegades brutal, però sempre honest. I per això, crec, val totalment la pena llegir-ho.