Proa | 2024 | 144 págs.
#TrueCrime #EstadosUnidos #TrumanCapote1958

No vull posseir res fins que trobi un lloc on jo estigui al meu lloc i les coses estiguin al seu. Encara no estic segura d’on és aquest lloc.

Esmorzar a Tiffany’s, Truman Capote

«Esmorzar a Tiffany’s» de Truman Capote m’ha deixat una sensació estranya després de llegir-la, una barreja d’admiració i melancolia. Des de les primeres pàgines, Capote t’enganxa amb la seua prosa brillant, capaç de capturar l’essència de Nova York dels anys 50 i d’uns personatges tant fascinants com complexos. Però la veritable estrella de la història és Holly Golightly, una jove que sembla estar feta de llum i glamour, però que amaga una realitat molt més fosca.

La primera impressió que m’ha deixat Holly és la d’una dona frívola, una mena de musa moderna, que viu per l’aparença. Però a mesura que la història es desplega, et vas adonant que darrere d’aquesta façana hi ha una persona profundament sola, que cerca desesperadament trobar-se a si mateixa. És una de les coses que més em va impressionar de la novel·la: com Capote aconsegueix fer-te veure el dolor i la fragilitat d’un personatge que, inicialment, sembla voler escapar de tot això amb el somriure més brillant i una copa de xampany a la mà.

El narrador, que és un escriptor que coneix Holly, és qui ens va donant a poc a poc la clau de la seua personalitat. La relació que s’estableix entre els dos és curiosa, quasi ambigua. Ell la mira amb una barreja d’admiració i complicitat, però també amb una certa distància, com si entengués que, malgrat el que veiem en Holly, hi ha una gran desesperació que ningú vol enfrontar.

El que fa que aquesta obra siga tan especial per a mi és com tracta la solitud, una solitud amagada sota la màscara de la diversió i el luxe. Holly potser creu que pot escapar d’aquests sentiments mitjançant l’efímer, però al final el que queda és la realitat de qui és realment. És un retrat d’una persona que, tot i viure a una ciutat bulliciosa i estar envoltada de gent, es troba sola amb ella mateixa. I aquest contrast, entre la seua vida superficial i el seu dolor profund, és el que fa que «Esmorzar a Tiffany’s» no siga només una història sobre una dona que vol fer-se un nom, sinó una reflexió sobre la recerca d’autenticitat en un món que sovint sembla només valorar les aparences.

L’obra també parla molt sobre la naturalesa de les relacions humanes, i és aquí on em vaig sentir més connectat amb la història. El narrador, en certa manera, vol veure a Holly com un personatge idealitzat, però al mateix temps sap que, com tots nosaltres, ella té els seus propis dimonis interiors. I aquesta visió d’ambigüitat en els sentiments humans, com la línia entre l’amistat i l’admiració, és una cosa que Capote captura de manera brillant.

Per a mi, «Esmorzar a Tiffany’s» és una novel·la que, més enllà de la seua màgia de Nova York i el glamour de Holly, parla de les contradiccions que tots portem dins. Aquella idea de voler tenir-ho tot, però al mateix temps no saber ben bé què és «tot». És una reflexió que m’ha quedat molt present: què busquem realment? El que ens falta? O només el que ens sembla que ens falta?

Ah! I abans d’acabar, no puc deixar de dir una cosa que em ronda pel cap: com em passa sempre, m’ha agradat més el llibre que la pel·lícula. Aquest cop, no només pel final, que és absolutament diferent, sinó perquè el to de la pel·lícula és tan distant del llibre que acaba canviant completament el missatge de Capote. La història, en la pantalla, es torna més lleugera, més superficial, quan el que realment ens vol mostrar Capote és la complexitat d’una persona com Holly, atrapada entre les seues pròpies contradiccions. I, tot i que Audrey Hepburn brilla en el seu paper, no puc evitar pensar que la Holly Golightly que ella interpreta no és la mateixa que Capote ens presenta en les pàgines del llibre. La profunditat, la vulnerabilitat i la recerca d’identitat del personatge es perden una miqueta a la versió cinematogràfica.

En resum, «Esmorzar a Tiffany’s» és una lectura profunda amagada sota la capa d’una història lleugera. I si alguna cosa em va ensenyar Capote, és que darrere de la brillantor de les joies i els esmorzars a Tiffany’s, hi ha molta més complexitat. Potser el que Holly volia realment era més senzill del que creiem: una manera d’estimar-se a si mateixa. I, potser, també, una miqueta d’amor real, sense disfresses.