Mai Més| 2024 | 392 págs.
#Fantasía #ReinoUnido #TerryPratchett1993

La ciutat operava. Era un òrgan col·legiat autoregulat de gremis lligats per les lleis inexorables de l’interès mutu, i funcionava. Per regla general. Si fa no fa. En conjunt. Normalment.

Homes d’armes, Terry Pratchett

Compte que torna la Guàrdia Nocturna! Aneu preparant-se per no parar de riure. Per començar, t’has preguntat alguna vegada què passaria si mesclares una novel·la policial, una sàtira social, una història de fantasia èpica i un manual de recursos humans amb diversitat forçada? Doncs, «Homes d’armes» és la teua resposta. I sorprenentment, funciona. Perquè clar, l’autor és Terry Pratchett.

En aquesta nova entrega del «Discmón» —la número 15, i la 9 per a l’editorial Mai Més, però… qui està comptant? Has sigut tu?— tornem a Ankh-Morpork, una ciutat on la llei és més un suggeriment, els assassinats són part del paisatge urbà i els guàrdies… bo, fan el que poden sense que els caiga el casc. El capità Vimes està a punt de casar-se i penjar la porra, però, com sempre, el caos té altres plans. Apareix una arma nova i letal (una «escapatt», perquè en el Discmón tot sona més cool si tenen lletres extra), i de sobte la ciutat està encara més inestable que de costum.

He de dir-ho: la meua saga favorita dins del «Discmón» és, sense cap mena de dubte, la de la Guàrdia. El capità Vimes, el caporal Safanòria, i els agents Angua, Nobby, Detritus… tots tenen un lloc especial en el meu cor lector i lleugerament desequilibrat. I encara que «Homes d’armes» no aconsegueix (per poc) el gloriós cim de «Guàrdies! Guàrdies!», continua sent una lectura divertida, enginyosa i divertidíssima. M’ho he passat com un nan (perdó, Cuddy) i he tancat el llibre amb eixa sensació d’haver estat en bona companyia. Molt bona companyia i una cosa pudent.

El cos de guàrdia, ara amb política d’inclusió forçada per Lord Vetinari (perquè qui vol una guerra racial quan pots tindre reunions d’equip multiculturals?), recluta a un trol, un nan i una dona misteriosa. Sona com l’inici d’un mal acudit, però són part d’una investigació policial sorprenentment profunda que toca temes com el poder, la identitat i per què mai no s’hauria de deixar que un nan conduïsca el carro.

Vimes, com sempre, és el típic policia que odia a tothom per igual, però que, en el fons, té més principis que la majoria dels herois amb capa. I el llibre, entre acudits sobre salsitxes i trols amb gorros ridículs, aconsegueix parlar de racisme, corrupció i del costat fosc de l’ànima humana. Però tranquil, tot això mentre rius amb una paròdia de Shakespeare —amb un dolent que sembla sortit directament de Hamlet, però amb menys introspecció i més perillositat armada— i un gos amb problemes d’identitat.

En resum, «Homes d’armes» és una genialitat disfressada de broma. Una història que t’atrapa, et fa riure i et deixa pensant, tot al mateix temps. I si no t’agrada… probablement eres del tipus que prefereix les espases a les porres. O no tens sentit de l’humor. Que és pitjor, molt pitjor, i per això la Guàrdia Nocturna t’hauria de tancar a la presó amb el càstig de passar-te tot un any mirant les funcions del Gremi de Pallassos.