Periscopi | 2024 | 321 pàgs.
#Narrativa #Bulgaria #GeorgiGospodínov2020

Com que l’Europa del futur ja no era possible, triaríem l’Europa del passat. En realitat és ben fàcil: quan no tens futur, votes pel passat

El refugi del temps, Georgi Gospodínov

«El refugi del temps» ha estat una lectura que m’ha captivat de principi a fi. És el primer llibre que llegesc de Georgi Gospodínov, i, sincerament, no serà l’últim. La seua manera d’explorar el temps, la memòria i la identitat col·lectiva és tan fascinant que m’ha deixat amb ganes de descobrir més d’aquest autor tan original.

L’obra ens presenta un protagonista que, juntament amb un neuròleg excèntric, crea un refugi per a aquells que volen tornar a viure en el passat. La novel·la, que barreja elements de ciència-ficció amb filosofia i una mica de realisme màgic, planteja una pregunta molt potent: què passaria si poguérem viure en un temps que hem perdut? Però, més enllà de la trama, el que més m’ha impressionat és la manera en què Gospodínov interpel·la el lector sobre la nostàlgia, el passat i el nostre vincle amb la història. És un tema que, d’alguna manera, m’ha recordat a «La muntanya màgica» de Thomas Mann, especialment en la seua exploració del temps com a element que ens atrapa i ens condiciona.

Aquesta referència a Mann no és casual. L’ambient de «El refugi del temps» té un cert aire de «La muntanya màgica», amb el seu profund estudi sobre el temps i la manera com els individus s’enfronten a la vida, la mort i les seues pròpies percepcions de la realitat. Gospodínov sembla construir un univers en què el temps no només és una línia contínua, sinó una capa que es pot tornar a explorar i potser fins i tot reactivar, com si estiguérem atrapats en una paradoxa on el present i el passat es confonen.

Gospodínov utilitza un estil ric, ple d’ironia i sensibilitat, per mostrar-nos una Europa que, en comptes d’afrontar el futur, fuig cap enrere. L’autor ens interpel·la: què passa quan el passat deixa de ser un lloc de records per convertir-se en un refugi? Estem preparats per viure en el passat o és una trampa disfressada de confort?

Em va agradar molt la manera en què l’autor fa que reflexionem sobre la relació que tenim amb els nostres records, amb el passat que arrosseguem i que, sovint, idealitzem. La narració, que és tan rica en matisos i amb un toc d’ironia subtil, m’ha deixat amb moltes preguntes i una certa melancolia. La forma en què Gospodínov interroga la nostra necessitat de refugiar-nos en els records en lloc d’afrontar el futur em va impactar profundament.

En resum, «El refugi del temps» m’ha entusiasmat molt. És una obra que et fa pensar, que et deixa una empremta. I si aquest és el primer llibre de Gospodínov que llegesc, no tinc dubtes que continuaré explorant la seua obra. Sens dubte, és un autor que té una veu única i una capacitat excepcional per captar la complexitat humana a través del temps.