Club editor| 2024 | 208 págs.
#Narrativa #Brasil #ClariceLispector1964

Com més coses designo més coses tinc, i aquest és l’esplendor de tenir llenguatge. Però tinc molt més si no puc posar noms.

La passió segons G.H., Clarice Lispector

«La passió segons G.H.» ha sigut el primer llibre que he llegit de Clarice Lispector, i he de dir que m’ha deixat colpit. És d’aquelles lectures que no et deixen indiferent, que et remouen per dins, et desconcerten i, alhora, t’obrin portes que ni sabies que existien dins teu. Des del primer moment, vaig sentir que no estava llegint una novel·la convencional, sinó una mena d’experiència, un viatge profund i inquietant cap a l’interior d’una consciència en crisi.

La història comença amb una dona de classe alta que viu sola en un apartament a Rio de Janeiro. Un matí decideix endreçar l’habitació de servei, recentment desocupada per la seua criada. El que sembla una acció quotidiana es transforma ràpidament en una revelació existencial arran de l’aparició d’un escarabat. A partir d’ací, la narració esdevé una exploració vertiginosa de la consciència fins que tot es trenca: la identitat, la lògica, el llenguatge.

Clarice Lispector utilitza una prosa fragmentada, intensa, molt íntima, que em va obligar a parar, rellegir, respirar… i continuar. És una lectura que es viu més que es llegeix, plena de silencis, preguntes sense resposta i pensaments que voregen l’abisme. Hi ha moments en què no saps ben bé on et trobes, ni cap a on et porta la veu narradora, però això no fa sinó reforçar la sensació d’estar immers en una mena de revelació salvatge i molt humana.

Tot i que en alguns passatges em sentia perdut, també hi havia una estranya sensació de companyia. Com si, enmig de tot el desconcert, algú em diguera: «Sí, tu també t’has preguntat això alguna vegada, encara que no sabies com posar-li paraules». I crec que ací rau part de la màgia de Lispector: en la seua capacitat de verbalitzar allò que normalment queda ocult dins nostre. Llegir-la és com mirar-se al mirall per primera vegada amb els ulls tancats.

També m’ha cridat l’atenció com, sense moure’s gairebé de l’espai tancat d’un pis, aconsegueix obrir tot un univers de qüestions filosòfiques i espirituals: què som?, quan deixem de ser el que creiem ser?, quin és el límit entre el jo i l’altre?, com conviure amb el misteri, amb el no saber? Són preguntes que ressonen llargament després de tancar el llibre.

Després d’aquest primer contacte amb la seua obra, tinc molt clar que vull continuar llegint-la. Sé que no serà fàcil, però també sé que valdrà la pena. «La passió segons G.H.» no és una lectura que es tanca en acabar-la, sinó que continua ressonant dies després, com un eco que et convida a tornar-hi, encara que no sàpigues ben bé per què. És una d’eixes veus que et fan sentir que la literatura pot arribar molt més lluny del que imaginaves —i que et recorden que llegir, a vegades, és també deixar-se transformar.