Viena edicions | 2012 | 112 págs.
#Narrativa #ReinoUnido #JamesHilton1934

Per primera vegada a la vida, se sentia necessari —i necessari per a una cosa que duia molt endins del cor. No hi ha sentiment més sublim al món, i per fi ell l’experimentava

Passi-ho bé, senyor Chips, James Hilton

He de confessar que, en obrir «Passi-ho bé, senyor Chips», no m’esperava el viatge emocional que estava a punt d’emprendre. És una novel·la curta, senzilla en aparença, però amb una profunditat i una sensibilitat que m’han deixat tocat. Ha sigut una lectura dolça, melancòlica i, sobretot, molt emotiva.

El protagonista, el senyor Chipping —conegut afectuosament com a «senyor Chips»—, és un mestre d’anglés que dedica pràcticament tota la seua vida a l’ensenyament en una escola privada anglesa, Brookfield. La novel·la ens convida a fer un viatge pels records d’aquest mestre. A mesura que avança la lectura, assistim al pas del temps, als canvis socials i educatius, i sobretot, a la transformació personal d’un home que, en un inici, sembla una mica rígid i distant, però que acaba convertint-se en una figura estimada, carismàtica i profundament humana.

Una de les coses que més m’ha emocionat ha sigut la manera com Hilton retrata el pas del temps: amb delicadesa, sense pressa, com si cada moment viscut tinguera un valor especial. Les escenes que recorda el senyor Chips —les bromes dels alumnes, les converses amb col·legues, l’enamorament inesperat amb la seua estimada Katherine— estan plenes d’una calidesa que t’arriba molt endins. No hi ha grans esdeveniments, però sí grans emocions. I això, per a mi, té molt de mèrit.

He trobat especialment colpidor el contrast entre la vida externa del personatge, aparentment tranquil·la i poc espectacular, i la seua riquesa interior. El senyor Chips és un reflex d’aquelles persones que no fan soroll, però que deixen una empremta inesborrable en la vida dels altres. Em va fer pensar molt en alguns mestres que vaig tindre, persones que potser mai van saber com d’importants van ser per a mi. Hi ha passatges d’una senzillesa colpidora, i he de confessar que en més d’una ocasió se m’ha escapat alguna llàgrima. És un llibre que no busca grans girs argumentals, però que t’arriba molt endins. És un llibre que no busca grans girs argumentals, però que t’arriba molt endins.

La prosa de Hilton és senzilla, però està carregada d’una bellesa subtil. Sense artificis, et porta agafat de la mà per una història plena de records, humor suau i reflexions sobre la vida, l’amor, la mort i la memòria. I quan arriba el final —que no revelaré, per descomptat— et deixa amb un nus a la gola i una sensació d’haver conegut algú real, algú que et costa acomiadar.

Un llibre que m’ha emocionat de debò. Tendre, nostàlgic i ple d’humanitat. Una lectura que et recorda que les vides senzilles també poden ser extraordinàries, i que hi ha persones que, amb paciència i bon cor, deixen una empremta molt profunda. Una història curta però inoblidable. El senyor Chips s’ha guanyat un lloc al meu cor —i estic segur que també al de qualsevol lector o lectora que s’hi aprope amb calma i sensibilitat.