Periscopi | Josefina Caball | 2023 | 472 pàg.
#Narrativa #Argentina #2023

Estava en contra del consumisme i de l’alienació que l’alimentava. Era un cicle pervers: els obrers exercien treballs deshumanitzadors a fi de produir productes superflus que compraven ells mateixos.

Fortuna, Hernán Díaz

«Fortuna», o com Hernan Diaz em va fer qüestionar el capitalisme, la veritat i el sentit de llegir res que no siga una llista de la compra. Hi ha llibres que et fan plorar. Altres que et fan riure. I després hi ha «Fortuna», que et fa sentir com si fores un peó despistat en una partida d’escacs jugada per multimilionaris amb monocle, però amb més traça per escriure que per empatitzar. I això, en realitat, és un gran elogi.

Quan vaig començar «Fortuna», vaig pensar: «Bé, un altre llibre sobre rics, desgraciats i malentesos». I sí, ho és. Però també és una matrioska literària, una capsa xinesa de relats dins de relats, i un gran interrogant sobre com narrem —i ens autoenganyem— sobre el poder, la veritat i, sobretot, els diners.

Narrar és dominar, sembla dir-nos Diaz. I, com si volguera fer una traveta a la narrativa clàssica, l’autor ens planta quatre versions d’una mateixa història, cadascuna escrita amb un estil completament diferent. És com si Hernan haguera dit: «Volies una novel·la? Doncs te’n done quatre i ja et buscaràs la vida».

I jo, ingenu de mi, vaig pensar que això seria només un exercici literari bonic i prou. Però no. És una clatellada. «Fortuna» t’obliga a fer d’investigador, a qüestionar què és cert i què és façana, i a reconèixer que —espòiler— moltes de les històries que ens empassem com veritat pura tenen menys consistència que un suflé mal fet.

Per exemple, l’afirmació:

I és que la pitjor literatura, deia el meu pare, sempre s’escriu amb les millors intencions.

Aquesta perla apareix ben d’hora i ja et marca el to: esteu a punt d’entrar en terreny pantanós. El llibre sembla advertir-te que, per molt benintencionat que siga algú, si escriu pensant a salvar el món, el més probable és que t’avorrisca mortalment. Sort que Diaz no cau en eixa trampa. Ell escriu per sacsejar-te l’ànima… i la cartera.

En Fortuna coneixem Benjamin Rask, una mena de baró del capitalisme que no parla molt (ni falta que li fa), i la seua esposa Helen, molt més interessant i, si em permets dir-ho, bastant més espavilada. Però no t’hi encaries massa, perquè després la història es reescriu. I després una altra vegada. I tu, lector despistat amb galetes a la mà, ja no saps si estàs llegint una biografia, una venjança disfressada de relat, o el dietari d’un fantasmal editor amb molta mala llet.

Una de les cites que més em va colpir va ser aquesta:

En general preferim creure que som els subjectes actius de les nostres victòries però només els objectes passius de les nostres derrotes.

Toma ja. Pensa en això la pròxima vegada que perdes al parxís. Diaz ens deixa caure la idea que ens encanta ser protagonistes dels nostres èxits, però ai, quan la caguem… sempre és culpa d’algú altre. Del sistema. Del mercat. D’un astre mal alineat. I ell t’ho diu amb una finor que ni un bisturí.

Però no es queda en la reflexió filosòfica. També retrata com el capitalisme ha estat una il·lusió compartida, un somni americà que, segons ell, ni era tan somni ni era tan compartit:

L’envergadura d’aquelles noves empreses monopolístiques, unes quantes de les quals valien més que tot el pressupost del govern, era la prova de la manera tan desigual que s’havia repartit el pastís. Tot i així, la majoria de la població […] estava convençuda que formava part de l’èxit econòmic, o que ho faria aviat.

Vaja, com aquell que mira el sorteig de Nadal i diu: «Aquest any sí», mentre es menja un polvoró de fa tres anys. Diaz posa el dit a la nafra: vivim creient que estem a un pas d’aconseguir-ho tot, quan en realitat estem donant voltes a un carrusel de promeses buides.

I no em feu parlar de l’estil, perquè l’home escriu amb una elegància que fa ràbia. És com aquell amic que sempre ix bé a les fotos, fins i tot quan li pilles desprevingut. Té una prosa que no et permet llegir amb el cervell en mode avió. Has d’estar atent. Com si t’estiguera contant un secret molt important, però amb veu baixa i moltes metàfores.

Hi ha moments que el llibre es torna tan meta que sembla que s’estiga burlant de tu.

Hi ha gent que en certes circumstàncies amaga les seves emocions veritables darrere de l’exageració i la hipèrbole…

Doncs mira, Hernan, jo soc d’eixos. I tu també, perquè «Fortuna» és una hipèrbole gegant del que vol dir contar històries. Però és que funciona. I fa pensar.

En resum, «Fortuna» no és per a tothom. Si busques una novel·leta senzilla per llegir a la platja amb els ulls a mig tancar, potser millor tria una altra cosa. Però si t’agrada remenar la merda de la veritat, fer-te preguntes incòmodes i llegir un llibre que et tracta com si tingueres dues carreres i una copa de vi a la mà… aquest és el teu.

Ara, si després de llegir-lo comences a qüestionar qui escriu la història de la teua vida, no em faces responsable. Jo només passava per ací i t’ho vaig advertir.