Proa | 2008 | 304 pàg.
#Clàssic #EstatsUnits #1880

L’amor exigeix ​​certes coses com un dret.

Washington Square, Henry James

Si Henry James haguera sigut valencià, segurament hauria escrit «Washington Square» en una gelateria de barri, prenent-se una orxata amb fartons i observant com la gent es fa mal emocionalment amb una elegància exquisida. Perquè d’això va aquesta novel·la: de maldats subtils, de silencis assassins i de com pot destruir-te més una mirada desdenyosa que una maledicció llançada en llatí antic.

La protagonista d’aquesta meravella és Catherine Sloper, una xica més bona que el pa, amb la mala sort de tindre un pare que té la sensibilitat emocional d’un cactus. El doctor Sloper és un home intel·ligent, cínic i, cal dir-ho, bastant dolentot, sobretot quan es tracta de la seua filla. Ja des del principi ens deixa clar què pensa:

No serveixes per a res si no ets intel·ligent.

És a dir, que si eres bona persona, però no tens un coeficient intel·lectual galopant, millor que no t’arrimes. Gràcies, papa.

Catherine creix en aquest ambient carregat d’expectatives cruels i sarcasme refinat, i es troba, com no podia ser d’una altra manera, amb un xic misteriós i atractiu: Morris Townsend. Morris té la gràcia d’un galant i el fons moral d’un pot de maionesa caducada. A ella li brillen els ulls, i al pare li brillen els sospits. I així comença el duel psicològic més passiu-agressiu de la literatura: Morris diu que l’estima, el doctor diu que no se’l creu, i Catherine… simplement vol estimar algú que l’estime a ella. Pobreta.

Però no subestimeu a Catherine. Encara que al principi pot semblar tan apassionant com una infusió de camamilla, a poc a poc va traient una dignitat ferma, silenciosa i inqüestionable. Sense grans escarafalls, es transforma. No fa discursos feministes ni trenca plats, però quan decideix deixar de suplicar amor, és com si el món tremolara un poc.

La novel·la, com tot James en el seu millor moment, és una festa per als amants de la ironia. De fet, una de les frases que més m’ha cridat l’atenció és:

No subestimis la ironia; sol ser de gran utilitat.

I tant! Ací la ironia no és només un recurs estilístic: és una arma, una cuirassa i, a voltes, una forma de venjança. El doctor Sloper parla amb una elegància que et deixa gelat, i cada comentari seu és una agulla embolicada amb vellut.

I després està la tia Lavinia, una senyora que «pensa massa», com ella mateixa diu:

La meva ment és tan terriblement activa. Pago el càstig amb els meus famosos mals de cap: un cercle perfecte de dolor! Però el porto com una reina porta la seva corona.

I clar, tu la lliges i no saps si besar-la o fer-li una til·la.

«Washington Square» no és una novel·la d’acció, ni falta que fa. El drama no està en grans escenes, sinó en com calla Catherine quan voldries que cridara, en com el pare l’humilia amb un somriure, en com Morris diu una cosa i vols cridar «no te’n refies, xiqueta!». Com diu un personatge a la novel·la:

És com un far giratori; la foscor total alterna amb una brillantor enlluernadora!

I James sap perfectament quan encendre la llum i quan deixar-nos a les fosques.

En resum, «Washington Square» és una dissecció quirúrgica del cor humà feta amb ploma d’or. Si t’agrada veure com la gent s’estima malament amb elegància, com el sarcasme pot ser una forma de violència i com una heroïna pot ser-ho sense moure ni una cella, aquest és el teu llibre. I si no… almenys riuràs una mica del drama aliè, que sempre ve bé.