Navona | Joan Fontcuberta | 2021 | 885 pàg.
#Narrativa #Alemanya #ThomasMann1901

Mantenir les aparences! Potser volies una vida diferent de la que has tingut? Malgrat la teva rebel·lia i d’estar convençut que aquesta rebel·lia teva era idealista, el teu esperit mai no va posseir prou força, prou imaginació, prou idealisme que dota un home d’aquest entusiasme callat, molt més dolç, satisfactori i enriquidor que un amor secret o que qualsevol ben abstracte que necessita per emportar, defensar i honrar un cognom que es remunta a moltes generacions enrere.

Els Buddenbrook, Thomas Mann

«Els Buddenbrook» ha sigut el primer llibre que he llegit de Thomas Mann, un autor al qual li tenia un respecte —fins i tot una certa por— per la seua fama de ser dens, difícil i exigent. Sempre m’havia semblat que les seues obres eren només per a lectors molt experts o pacients, aquells capaços de desxifrar pàgines carregades de reflexions filosòfiques i estructures complexes. Però he de dir que aquesta novel·la m’ha sorprès molt positivament, tant pel seu estil com per la història que conta, i l’he gaudida molt més del que esperava.

«Els Buddenbrook» és una crònica familiar que segueix el destí d’una casa burgesa al llarg de quatre generacions. Ambientada a la ciutat hanseàtica de Lübeck, a mitjan segle XIX, la novel·la ens endinsa en la vida dels Buddenbrook: una família rica, respectada, orgullosa del seu cognom i del seu negoci, però que a poc a poc va deixant-se arrossegar per la decadència, tant econòmica com espiritual. Mann escriu aquesta història amb una minuciositat admirable, descrivint amb detall les dinàmiques familiars, els rituals socials, les esperances i les renúncies que marquen la vida dels personatges.

M’ha semblat especialment interessant la manera com l’autor explora el pas del temps i la tensió entre allò que s’espera de tu —el deure, l’honor familiar, la continuïtat— i allò que realment sents o desitges. Em va colpir molt la figura de Thomas Buddenbrook, que intenta sostindre l’imperi familiar mentre lluita amb els seus propis dubtes i debilitats, i encara més la del seu fill Hanno, un jove sensible, introvertit, que no encaixa gens en el món pràctic i empresarial dels seus avantpassats. En ell, Mann retrata la impotència de l’individu davant d’un sistema que no dona espai per a l’art, la creativitat o la fragilitat.

Tot i que reconec que hi ha passatges que poden resultar lents o fins i tot repetitius, mai no vaig sentir que la lectura es convertira en una càrrega. Al contrari, el to elegant de Mann, la ironia subtil que de vegades s’escapa entre línies, i la profunditat amb què tracta els seus personatges fan que et quede una sensació d’intimitat, com si haguéres conegut realment aquella família, com si haguéres estat assegut al seu costat mentre el seu món s’ensorrava a càmera lenta.

Una altra cosa que m’ha agradat molt és com la novel·la, sense deixar de ser profundament local i arrelada al seu temps, parla de qüestions que encara hui continuen sent molt humanes: les expectatives familiars, la pressió social, el fracàs, el pas de les generacions, el conflicte entre el que vols i el que «has de fer». M’ha fet pensar en com pot ser de fràgil allò que creiem que ens defineix.

En resum, «Els Buddenbrook» no només m’ha reconciliat amb l’obra de Thomas Mann, sinó que m’ha despertat les ganes de llegir-ne més. M’ha demostrat que un «clàssic difícil» pot ser també una lectura viva, emocionant i profunda. És una obra que recomanaria, sobretot si t’interessen les històries familiars plenes de matisos, amb personatges que evolucionen, que lluiten i cauen, com ho fem tots. I ara, definitivament, sé que tornaré a Thomas Mann.