Mai Més | Ernest Riera | 2023 | 336 págs.
#Fantasia #RegneUnit #1988

Magrat es va preguntar que se sentiria en passar-se tota la vida fent alguna cosa que no volies fer. Era com estar mort, va raonar, o només que pitjor, perquè ets viu per patir-ho.

Germanes fatals, Terry Pratchett

Hi ha llibres que et fan riure. Altres que et fan pensar. I després hi ha els de Terry Pratchett, que aconsegueixen fer les dues coses alhora, amb tanta naturalitat que ni t’adones que t’està donant una lliçó mentre et parteixes de riure. «Germanes fatals» és, sens dubte, un dels grans exemples d’aquesta alquímia literària. És com si Shakespeare haguera estat reencarnat, però aquesta volta amb una capa de bruixa, un barret punxegut i un sentit de l’humor molt britànic i un pèl boig.

Començant pel més evident: sí, això és una paròdia brillantíssima de «Macbeth», però passada pel sedàs del Discmón, on les lleis de la física tremolen una mica, la màgia és més una qüestió d’actitud que de vareta, i les bruixes tenen més seny que tot un parlament de mags (i més mala llet també, si se les fa enfadar). El drama reial de Shakespeare es transforma en una tragicomèdia esbojarrada, on el rei assassinat no s’acaba de morir del tot, els fantasmes opinen massa i els comediants acaben tenint un paper més important que el mateix destí. I per si no fora prou, el llibre et recorda constantment que les històries són poderoses… i manipulables. Especialment, quan tens bruixes amb opinions molt fortes sobre com s’ha de contar la veritat.

Les protagonistes absolutes són tres bruixes de les bones (és a dir, amb poc d’interès per ser bones). Tenim a la Iaia Ceravellarda, que és la típica àvia que et fa una infusió i després t’espanta fins que et beus tot el got. Una dona amb una voluntat de ferro i el carisma d’un huracà amb diploma. L’acompanya la Mami Ogg, matriarca d’una estirp infinita i amant de la sidra, la cançó verdeta i els gats amb molt de caràcter. I finalment hi ha la Magrat Alltendre, jove, idealista i una mica massa inclinada a decorar-ho tot amb flors i símbols espirituals, però amb un cor d’or i molta paciència (sobretot per aguantar les altres dues).

Pratchett juga amb aquestes tres figures com si fossen una espècie de versió alternativa (i molt millorada) de les bruixes de «Macbeth». Però, a diferència de les clàssiques profetesses tràgiques, les nostres bruixes no es limiten a observar el destí: hi fiquen mà. Literalment. I, és clar, la cosa es complica. I molt.

Una de les coses que més admire d’aquest llibre és com sap retratar la naturalesa humana amb una frase penetrant. Com aquesta:

La majoria de la gent viuen les seves vides com una mena de borró al voltant del punt on es troba el seu cos, anticipant-se al futur o aferrant-se al passat. Solen estar tan preocupats amb el que passarà que només esbrinen el que passa quan ja ha passat. Així són la majoria de les persones. Aprenen a tenir por perquè no saben què passarà. I ja els està passant

És una reflexió tan encertada que fa un poc de mal… però després arriba la Mami Ogg amb algun comentari sobre el seu gat i tot se t’oblida.

També em va fer molta gràcia la crítica subtil al poder i als qui el volen a qualsevol preu, com el duc, que entre d’altres coses:

Entre els molts luxes de què el duc havia prescindit al llarg de la seva vida hi havia el de la ignorància. Li agradava sentir que sabia què estava passant. Les glorioses inseguretats de l’existència no l’atreien pas.

Pratchett el pinta com algú tan obsessionat amb controlar-ho tot que oblida que el món és, bàsicament, un lloc imprevisible i caòtic. Una lliçó que moltes figures actuals del poder podrien repassar.

I què dir del teatre? El Discmón no podia evitar incloure una companyia teatral exageradament dramàtica, on els actors són tan dependents dels seus gestos que, com diu Pratchett:

Vitoller sempre movia els braços quan parlava. Si li lliguessin les mans a l’esquena, es quedaria mut

Una imatge tan absurda com deliciosa, i que defineix molt bé el to general del llibre: ple de personatges extravagants, situacions surrealistes i veritats profundes camuflades sota una capa d’humor.

En definitiva, llegir «Germanes fatals» és com entrar en una tempesta de vent, riures i pocions estranyes. Et remou per dins, et fa pensar sense adonar-te’n i, quan tanques el llibre, ja estàs buscant el següent de la saga perquè… com se sobreviu sense més Iaia Ceravellarda?

Ideal per a amants de la fantasia, els escèptics de la fantasia, els adoradors de Shakespeare, els que el troben un plom, i qualsevol persona que estime una bona història ben contada i millor desmuntada. Perquè, com ens ensenya aquest llibre, el que importa no és només la història… sinó qui la conta. I les bruixes del Discmón saben exactament com s’ha de contar.