Viena | Xavier Xambrano | 2023 | 376 pàg.
#Novel·laNegra #RegneUnit #1890

—… mentre que l’home individual és un trencaclosques insoluble, en companyia esdevé una certitud matemàtica. Mai no podreu, per exemple, preveure el que farà un home, però determinareu amb precisió com es comportarà un terme mitjà. Els individus varien, però els percentatges romanen constants.

El signe dels quatre, Arthur Conan Doyle

Llegir «El signe dels quatre» és com pujar a un tren de vapor britànic del segle XIX: una mica sacsejant, amb paisatges colonials de fons i, sobretot, amb molta més cocaïna del que esperaries d’un detectiu amb corbata. Es tracta de la segona aventura de Sherlock Holmes, aquest individu d’ulls penetrants, frases lapidàries i hàbits poc recomanables, i del seu fidel company, el doctor Watson, l’home que narra la història i que, per fi, troba temps entre cadàvers per enamorar-se.

La novel·la comença igual que acaba, com ho fan les grans tragèdies… amb Holmes ficant-se una dosi de cocaïna al braç mentre Watson remuga en veu baixa com si fora una mescla de mare preocupada i metge indignat.

—La distribució de premis em sembla prou injusta —vaig dir—. Sou vós qui ha fet tota la feina en aquest assumpte. Jo en trec una esposa, en Jones se n’enduu la fama. Què en resta per a vós?

—Per a mi —digué en Sherlock Holmes— encara resta el meu pot de cocaïna.

Ah, l’amor. Mentre alguns troben esposa, ell troba consol químic. I això, amics, ja ens diu molt del repartiment de rols d’aquesta història.

La trama és tan enrevessada com un laberint indi (i no és casualitat que l’Índia colonial tinga un paper clau). Tot comença amb Mary Morstan, una jove misteriosa i enigmàtica que arriba amb una història estranya: el seu pare ha desaparegut fa anys, rep una perla cada any per correu (com qui rep una felicitació d’aniversari amb retard crònic) i ara li han dit que ha d’anar a una reunió secreta. Això, clar, és com oferir-li pastís a Holmes: irresistible. I així comença una investigació que inclou un pacte trencat entre soldats britànics, un tresor maleït, un natiu amb un dard verinós i fins i tot una persecució en barca pel Tàmesi que sembla treta d’un videojoc victorià.

L’estructura narrativa, com és habitual en les històries de Holmes, està escrita des del punt de vista de Watson, amb el seu estil una mica melancòlic i sempre un pas (o deu) darrere del seu amic. És precisament aquesta diferència entre Holmes i Watson la que dota la novel·la de gran part del seu encant: Watson és emocional, noble i sincer. Holmes és un alienígena amb cervell d’ordinador i hàbits d’estrella del rock. I no ho dic només jo:

—Quantes vegades us he dit que, una vegada eliminat l’impossible, allò que resti, per bé que improbable, ha de ser la veritat?

Aquesta és la classe de frases que et fa sentir estúpid fins i tot quan tens raó.

Doyle juga amb temes potents i sorprenentment moderns: el colonialisme i els seus fantasmes, la justícia (o la falta d’aquesta), la veritat com una construcció fràgil i manipulable, i les fronteres entre la raó i l’obsessió. També hi ha una crítica subtil a la societat britànica que pretén ser ordenada i justa, però que, sota la superfície, es mou per l’ambició, el desig i la venjança. I si no em creus, mira com el tresor de la discòrdia acaba: perdut per sempre, com si la moral de la història fora que tot allò que brilla pot condemnar-te. Però Watson en treu una esposa i això, en el món de Doyle, és un final feliç.

Els personatges evolucionen poc, per ser honestos, però això no vol dir que siguen plans. Holmes, com sempre, no canvia gaire: observa una taca de terra i et dedueix la teua adreça fiscal i la teua talla de sabates.

—La simplicitat —digué, contenint una rialleta davant la meva sorpresa— és en si tan absurdament simple que qualsevol explicació està de més, i en canvi pot servir per a definir els límits de l’observació i la deducció…

Clar, clar, com si la resta de nosaltres anàrem pel món identificant tipus de terra pel seu to rogenc. En canvi, Watson sí que creix emocionalment. En conèixer Mary Morstan, passa de ser el narrador estoic a un home que somia amb la vida domèstica. El seu romanç és sobri, però honest, i li dona a la història un toc d’humanitat que contrasta amb el fred racionalisme de Holmes.

Però no tot és serietat i cocaïna. Doyle juga amb la ironia d’una manera deliciosa. La millor escena, per mi, és quan Watson es lamenta que Holmes no tinga res després de resoldre el cas, i aquest li respon que té… el seu flascó de cocaïna. És un moment tan tràgic com còmic, perquè en el fons sabem que Holmes no resol els casos per diners, ni per justícia, sinó per pur plaer intel·lectual. I perquè, sincerament, no sap fer res més.

En definitiva, «El signe dels quatre» és una lectura que combina misteri, crítica social, aventures colonials i tocs d’humor involuntari i voluntari, amb una prosa clara, una estructura eficaç i uns personatges que han resistit l’envelliment millor que molts humans. És un còctel d’època amb gust de tresor perdut, romàntic victoriana i una mica de cocaïna —perquè Holmes, com sempre, és inimitable.

I si no entens res del cas, no patisques. Estem acostumats que els homes es burlen del que no entenen.