Viena | Xavier Xambrano | 2023 | 376 pàg.
#Novel·laNegra #RegneUnit #1887

—Bé, tinc un negoci propi. Suposo que sóc únic en el món. Sóc detectiu assessor, no sé si sap el que vull dir. Aquí, a Londres, tenim molts detectius de l’Estat i molts de privats. Quan tenen problemes i no se’n surten, em consulten i aconsegueixo de posar-los sobre la bona pista. Em presenten les proves que tenen i normalment sóc capaç d’orientar-los amb l’ajut dels meus coneixements de la història delictiva.

Estudi en escarlata, Arthur Conan Doyle

Hi ha llibres que canvien la vida. Aquest no és un d’ells. Però —i ací ve el gir de guió— tampoc cal. «Estudi en escarlata» és d’aquells llibres que et fan passar una bona estona, et deixen una frase per fer-te l’intel·lectual a les sobretaules familiars i, si tens el cap prou ordenat (com el d’un tal Holmes), et desperten l’enveja d’algú que voldries ser… si no fora perquè et falta el 90% de la seua intel·ligència i el 100% del seu ego.

Aquesta novel·la de 1887 és el debut mundial de Sherlock Holmes i el seu inseparable cronista i company de pis, el doctor John H. Watson. I, com tota primera cita, està plena de moments incòmodes, mirades intenses i preguntes absurdes com: «Però vosté com sap que he estat a l’Afganistan?» (que, dit així de cop, espanta una mica).

Una parella improbable però funcional

La relació Holmes-Watson és el veritable amor d’aquesta història. Diuen que les millors parelles són les que es complementen, i aquí tenim un al·lèrgic a les emocions i un que narra fins als sospirs del violí. El seu contrast és tan deliciós que et preguntes per què no tenen un pis compartit a Netflix.

Watson, que ve del camp de batalla i no entén res (com nosaltres), queda bocabadat davant d’un individu capaç de deduir que algú és tipògraf només perquè té tinta a la màniga i camina amb un angle sospitós. I quan li demana explicacions, Holmes et solta perles com aquesta:

—Miri —explicà—, considero que, originalment, el nostre cervell és com una petita habitació buida que hem d’anar omplint amb tants mobles com vulguem…

Una metàfora casolana però precisa: el cervell com un traster de memòria limitada. I Holmes, com un decorador d’interiors obsessionat amb l’ordre i la funcionalitat.

Per això, no és d’estranyar que el bon Sherlock no sàpiga que la Terra gira al voltant del Sol. Li sembla una dada perfectament prescindible. Literalment ho diu. I ho defensa. Amb orgull. Amb convicció. Amb una confiança que fa que et qüestiones la teua pròpia educació.

Una estructura que sembla dues novel·les en una (i ningú et prepara per això)

La novel·la està dividida en dues parts: la primera és el cas típic de «ui, un cadàver», i la segona, de sobte, un western mormó. Sí, mormó. Gir de guió en tota regla. T’estàs refregant les mans esperant més deduccions de Holmes i, pam, apareixen deserts, matrimonis forçats i fugides èpiques per Utah. És com si t’estigueres menjant una paella i a mitjan plat algú te’l canviara per una hamburguesa texana. Està bona, sí, però… què ha passat ací?

Ara bé, amb el temps i una mica de perspectiva, veus que aquesta digressió no només té sentit, sinó que afegeix una capa inesperada de profunditat i crítica social al cas. Ens mostra que darrere dels crims hi ha històries humanes, passions, venjances i dolors que ni el millor detectiu del món pot reconstruir només amb empremtes i cigarrets.

El mètode Holmes i la seua mania de tenir sempre raó

Un dels grans atractius d’«Estudi en escarlata» és veure com Holmes pensa. El seu mètode —lògica pura, observació precisa i una falta total de paciència per a les ximpleries humanes— és tan efectiu com irritant. Ell mateix ho deixa clar:

—Encara no tenim dades —contestà—. És un error capital teoritzar abans de tenir l’evidència. Predisposa al judici.

Aquest home no només resol crims, sinó que ho fa deixant-te amb la sensació que tu, pobra criatura de cervell apilotat, no podries ni resoldre una endevinalla de revista dominical. Però no tot són neurones i deduccions. També hi ha una ombra d’ego monumental:

Aquest tipus pot ésser molt intel·ligent; però és realment molt vanitós.

I Watson ho veu clar. Nosaltres també. Però bé, si jo tinguera la meitat de les seues neurones, probablement també seria insuportable.

Temes i reflexions (entre assassinats i teories)

La novel·la, disfressada de misteri victorià, en realitat toca temes molt més profunds del que sembla: la justícia, la venjança, la moral, la religió i el límit entre el bé i el mal. El criminal no és només un criminal. Té motius. Té un passat. Té… una tragèdia amb majúscules. I això humanitza una història que, d’entrada, semblava un simple whodunit.

A més, Conan Doyle juga amb l’estructura narrativa d’una manera arriscada per a l’època, amb canvis de veu, salts temporals i un ús molt intel·ligent del narrador intern (Watson) que no entén res, i per això mateix ens representa a tots.

Conclusió (i recomanació entusiasta, però no cega)

«Estudi en escarlata» no és només el primer cas de Sherlock Holmes; és una carta de presentació intel·ligent, sarcàstica i un punt excèntrica d’un personatge que ha passat a la història. Té defectes? Sí. Té canvis bruscos de ritme? També. Però la seua capacitat per enganxar-te, sorprendre’t i fer-te sentir una mica més estúpid cada vegada que Holmes obri la boca… això no té preu.

Llig-lo si t’agraden els misteris, les ments brillants, les estructures narratives sorprenents o, senzillament, si vols conéixer el moment exacte en què va néixer un mite literari.

I si acabes el llibre i tens ganes de més… enhorabona. Has caigut en el parany. Ja no eixiràs del 221B de Baker Street.