Navona | Núria Prats | 2022 | 368 pàg.
#Narrativa #Portugal #2002

La veu és la vista de qui no veu.

Assaig sobre la ceguesa, José Saramago

Llegir «Assaig sobre la ceguesa» de José Saramago és com tirar-te a una piscina sense saber si té aigua. O pitjor, saber que sí que en té, però està plena de pensaments foscos, metàfores potents i una prosa que et fa suar més que un examen sorpresa de filosofia. Però, ep, val moltíssim la pena.

A primera vista —i mai millor dit—, sembla una novel·la distòpica com qualsevol altra: un bon dia, la gent comença a quedar-se cega. Però no d’una ceguesa normaleta, d’eixes de bastó blanc i ulleres fosques, no. Es tracta d’una «ceguesa blanca», com una pàgina en blanc que s’ho engul tot, com una espècie de boira interior que els anul·la la vista… i, de pas, la moral, la vergonya i les bones maneres.

A partir d’ací, comença el caos. El govern, fidel a la seua tradició mundialment reconeguda de prendre decisions desastroses, tanca els cecs en una antiga clínica abandonada i els deixa que s’espavilen. Literalment. Aigua? Menjar? Higiene? Sorpresa: res. Només un combo explosiu de brutícia, fam i misèria moral. Tot molt higiènic, com per a guanyar un premi de salut pública.

Saramago ens presenta un escenari on la civilització es va desfent com un gelat en ple juliol. De sobte, tothom perd la vista, però més preocupant és que també perden la decència. Robatoris, humiliacions, violència, abusos… Tot hi cap. I el pitjor? Ningú no sembla massa sorprès. Com si la civilització estiguera, de fet, aguantada amb quatre grapes i una mica d’hipocresia.

Amb aquesta situació tan… entranyable, emergeix un personatge que ho canvia tot: la dona del metge, l’única que conserva la vista. Ella és la qui tira del carro —literalment i metafòricament— i es converteix en una espècie de guia cega entre cecs. És qui neteja, cuida, protegeix, i de tant en tant, ens deixa caure reflexions com esta per al record:

Tant ens costa la idea que hem de morir, va dir la dona del metge, que sempre busquem disculpes per als morts, és com si anticipadament estiguéssim demanant que ens disculpés quan ens arribi alhora.

Tranquils, que entre una rialleta amarga i una llagrimeta estreta, encara hi ha temps a pensar: «Ai, mare meua, que això ens passa a nosaltres i fem exactament el mateix…».

La gran força del llibre és que, tot i estar ple de desgràcies, no pots evitar reconéixer-te en els personatges. De fet, diria que això és el més inquietant. «Assaig sobre la ceguesa» no va de gent que es torna dolenta perquè sí, sinó de com, quan ningú no mira, ens traiem la careta i ens deixem portar per la por, l’egoisme i la desesperació.

Una persona comença per cedir a les petites coses i acaba per perdre tot el sentit de la vida.

I clar, llegint això, t’entren ganes de tornar la barra de pa que li has furtat a la iaia en el súper (per error, òbviament…). També hi ha lloc per a la ironia dura i tallant, com quan Saramago et recorda que:

Al cap i a la fi, no és tan gran la diferència entre ajudar un cec per robar-lo després i cuidar un vell caduc i bavós amb l’ull posat a l’herència.

I tu, que pensaves que anaves a llegir una novel·la de ficció apocalíptica, acabes reflexionant sobre les relacions familiars amb una mica de suor freda.

I sí, podria parlar del meravellós estil de Saramago, amb eixes frases eternes que et deixen sense alé, sense punts i quasi sense esperança. Però ja t’ho avise: quan entres en el ritme, enganxa. Et fa llegir com si fores tu qui anara a caure en la ceguesa en qualsevol moment. Sense pausa, sense treva, com si el món s’estiguera desfent mentre llegeixes.

En definitiva, «Assaig sobre la ceguesa» és una d’eixes obres que et fan sentir incòmode —en el bon sentit—, que et despullen les certeses i et deixen pensant dies i dies. Una faula fosca, però brillant sobre el que som quan ningú no ens veu.

No som immortals, no podem escapar de la mort, però almenys hauríem de no ser cecs.

Conclusió, «Assaig sobre la ceguesa» és una novel·la que et sacseja, et fa riure amb amargor i t’obliga a pensar. Saramago, amb la seua literatura punyent, ens obri els ulls a tot allò que no volem veure. Si no vols perdre la fe en la humanitat, potser no és el millor llibre. Però si vols entendre-la una mica millor, llegir-la és quasi obligatori.