Edicions de 1984 | Maria Iniesta | 2014 | 464 pàg.
#Narrativa #EstatsUnits #WilliamFaulkner1940

Fugia no per escapar-se del seu passat, sinó del futur. Va trigar dotze anys a aprendre que no es pot escapar ni l’un ni l’altre.

El llogaret, William Faulkner

Llegir «El llogaret» de William Faulkner és com endinsar-te en un pantà literari del sud dels Estats Units: calorós, espès, ple de mosquits en forma de frases subordinades i amb una sensació constant que estàs seguint el rastre d’alguna cosa que no saps ben bé què és… però que segurament fa olor de suor i oportunisme.

La història es desenvolupa al fictici comtat de Yoknapatawpha, concretament a Frenchman’s Bend, un poble d’eixos que sembla que no passa mai res, però que si mires de prop, tot són intrigues, enveges, desitjos reprimits i gent que sap perfectament com manipular-ho tot sense moure un dit. Al centre de tot això hi ha Flem Snopes, un personatge tan carismàtic com una sabata vella, però tan persistent que acabes entenent per què tothom li té por. És l’exemple perfecte del grimpaire silenciós: no crida, no mata, però quan te’n vols adonar, ja t’ha pres la casa, el negoci i potser fins i tot la dignitat.

L’estil de Faulkner és… diguem-ne que no és de digestió ràpida. T’obliga a fer pauses, tornar arrere, rellegir una frase de cinc línies perquè te n’has perdut a la tercera subordinada i ja no saps si parla del cavall, del cosí del cavall o del record que té el cavall d’un estiu de fa vint anys. Però eixe caos aparent té molt de sentit: Faulkner no escriu perquè li entengues a la primera, escriu perquè t’hi perdes, i en la pèrdua trobes veritats més fondes.

Ara, si has vist la pel·lícula «El llarg i càlid estiu», aquella on Paul Newman apareix tot suat, però irresistible i comença a sacsar el poble amb un somriure mig murri, podries pensar que «El llogaret» va pel mateix camí. Però no. Ací no hi ha galants. Ací hi ha Flem Snopes, que té el mateix atractiu que un rebut de la contribució, però amb una habilitat sorprenent per colar-se a la taula dels rics sense que ningú li diga res. On Newman et sedueix amb una mirada, Snopes et convenç amb silenci, paciència i una ambició tan seca com una sabata al sol. El poble de Frenchman’s Bend, com el del film, està ple de xafarderies, calor enganxosa i gent que sembla que no fa gran cosa, però en realitat sap més del que diu.

«El llogaret» és com aquell veí del poble que mai diu res, però ho sap tot: si tens paciència i li dones temps, acabes descobrint que darrere de tanta contenció hi ha tot un món. Ara bé, no esperes persecucions, ni petons apassionats a l’estil Paul Newman i Joanne Woodward. Ací l’acció és més subtil, com qui et roba la cartera mentre et somriu.

Però més enllà de l’humor que desperta tot aquest microcosmos de personatges i situacions, «El llogaret» és una novel·la amb molt de fons. Faulkner retrata un món en decadència, on els antics valors s’esfondren i els nous venen de la mà d’un capitalisme rural salvatge i sense escrúpols. Hi ha una crítica clara, dolorosa, però subtil, a una societat que ha perdut el nord i que premia la picardia per damunt de la decència.

Per acabar, «El llogaret» no és una lectura senzilla ni amable, però sí d’aquelles que deixen pòsit. És un llibre que cal llegir amb paciència, amb ganes d’entrar en una narrativa densa i plena de significat. Faulkner no busca agradar: busca provocar, incomodar i, sobretot, mostrar-te la part més crua d’una comunitat aparentment senzilla. I això ho fa amb una lucidesa que et colpeja, a poc a poc, com la calor persistent d’un estiu que no s’acaba mai.

Així que si tens ganes de suar una mica (intel·lectualment parlant), perdre’t entre frases laberíntiques i descobrir que el veritable terror no són els monstres sinó els Snopes… «El llogaret» t’està esperant amb els braços oberts i la cadira ben calenta.