Edicions 62 | Xavier Pàmies | 2005 | 210 pàg.
#Narrativa #Portugal #2005

El paradís, Paradís o infern, o cap cosa, el que passi després de la mort ens importa molt menys del que generalment es creu, la religió, senyor filòsof, és un assumpte de la terra, no té res a veure amb el cel.

Les intermitències de la mort, José Saramago

Hi ha llibres que t’entretenen, altres que et fan pensar, alguns que et fan perdre la fe en la humanitat… i després hi ha «Les intermitències de la mort», que aconsegueix fer-ho tot a l’hora i encara et deixa amb un somriure escèptic dibuixat a la cara. Saramago, amb la seua habitual mala bava intel·lectual i aquell estil narratiu que sembla que estiga dictant-li el text a una màquina d’escriure borratxa, ens regala una història tan absurda com brillant: un bon dia, en un país indeterminat (però sospitosament similar a qualsevol lloc europeu amb més buròcrates que persones), la mort decideix plegar. Sí, sí, plegar. Deixa de matar. Es pren unes vacances. Agafa una excedència, una baixa espiritual, una crisi existencial.

A partir d’ací comença un carnaval grotesc: la gent ja no mor, però continua patint. El sistema sanitari entra en col·lapse, les funeràries es posen nervioses (amb raó), les residències d’ancians s’omplin fins a rebentar i el govern… bé, el govern fa allò que millor sap fer: improvisar i fingir que té el control mentre afona el vaixell amb un somriure.

… quan s’avança a les palpentes pels pantanosos terrenys de la realpolitik, quan el pragmatisme pren la batuta i dirigeix ​​el concert sense atendre el que està escrit a la pauta, el més segur és que la lògica imperativa de la maldat acabi demostrant, fet i fet, que encara quedaven uns quants graons per baixar.

I Saramago, des de la seua atalaia de geni irònic, ens ho va relatant tot com si ens estiguera explicant un acudit molt llarg però molt bo.

El seu estil és peculiar: paràgrafs interminables, diàlegs que no saps mai qui està parlant (espòiler: tampoc importa), i una veu narrativa que sembla el teu iaio després de dues copes de vi, però amb un Nobel de Literatura penjant-li del coll. És un narrador que comenta, opina, es burla dels seus propis personatges i, de pas, també de tu com a lector. Però saps què? T’agrada. Perquè al final, entre sarcasme i sarcasme, et diu coses molt serioses.

Per exemple: què passaria si no morírem mai? Doncs res de bonic. La immortalitat, presentada habitualment com un do, es converteix en una condemna social, logística i filosòfica. Fins i tot la religió, tan amiga de la vida eterna, entra en crisi: si no hi ha mort, tampoc hi ha resurrecció, i si no hi ha resurrecció… quin embolic.

La filosofia necessita tant la mort com les religions, si filosofem és perquè sabem que morirem

Ens recorda Saramago, citant Montaigne, que sempre queda bé per fer veure que una novel·la va molt més enllà.

Però no tot és sàtira política o reflexió metafísica. Cap a la segona part, quan la mort es converteix en un personatge (sí, amb majúscules: La Mort) i es comença a plantejar la possibilitat d’estimar, la novel·la agafa un gir tant inesperat com encisador. La figura de la mort, que fins ara havia estat una metàfora, es torna íntima, fràgil, quasi humana. I aleshores, com si no n’haguérem tingut prou, Saramago ens clava una reflexió d’aquestes que et fan tancar el llibre i quedar-te mirant el sostre:

La mort és un misteri que ningú no pot resoldre. Només podem acceptar-la i viure les nostres vides de la millor manera possible.

Pum! Sense dramatismes. Sense violins. Només veritat.

«Les intermitències de la mort» no és un llibre per llegir amb presses, ni tampoc per qui busque una narrativa convencional. Però si estàs disposat a deixar-te endur pel seu humor negre, la seua crítica aguda i la seua prosa rebel, trobaràs una joia que et farà riure, pensar i potser fins i tot replantejar-te què vol dir viure.

I, com advertència final:

Amb les paraules tota cura és poca cosa, muden d’opinió com les persones.

Així que no et refies ni de les teues pròpies conclusions després de llegir aquest llibre. Deixa’t sorprendre. I recorda, si un dia la mort deixa de treballar, no ho celebres massa ràpid. Potser el problema no és que morim, sinó que no sabem viure.