Anagrama | Albert Torrescasana | 2016 | 368 pàg.
#Fantasia #Japó #2015

Un amor perdurable que s’ha mantingut al llarg dels anys és una cosa que veiem molt rarament.

El gegant enterrat, Kazuo Ishiguro

Quan vaig començar «El gegant enterrat» de Kazuo Ishiguro, no sabia si estava a punt d’entrar en una novel·la de fantasia, una tragèdia romàntica, una reflexió filosòfica… o una guia espiritual per a jubilats amb ganes de caminar. I, de fet, el llibre és una mica de tot això. És com una tisana màgica: al principi sembla que no fa res, però quan l’acabes et deixa un regust estrany, com de «crec que m’ha agradat, però no estic segur que entenga per què».

Els protagonistes, Axl i Beatrice (dues ànimes tendres, entranyables i un poc perdudes), són una parella d’avis britànics que viuen en una mena de versió alternativa del postartúric britànic. Allò que vindria a ser la Gran Bretanya quan encara no hi havia te, però sí trols i cavallers. La seua vida és tranquil·la, un poc massa, i a més la gent sembla estar afectada per una mena d’amnèsia col·lectiva provocada per una boira espessa que no és metàfora: és literal. Bé, i també metàfora, perquè amb Ishiguro mai no saps del tot.

Aquests dos avis decideixen un bon dia posar-se en ruta per anar a veure el seu fill. Però… sorpresa: no saben exactament on és ni què li ha passat. El recorden… una miqueta? Potser? O potser només el recorden perquè s’han convençut que haurien de recordar-lo? Sí, eixe tipus de viatge. El viatge més èpic de la història de la desorientació.

Mentrestant, Ishiguro et fa reflexionar sobre tot allò que intentes no pensar mentre fas la migdiada: l’oblit, el perdó, el pes del passat, la manipulació de la memòria i, sobretot, si l’amor pot sobreviure quan la memòria s’apaga. Hi ha una frase preciosa (i una mica depriment, perquè Ishiguro no escriu novel·les per sentir-se bé) que diu:

Em pregunto si, sense els nostres records, l’únic que espera el nostre amor és apagar-se i morir.

I clar, et quedes pensant: doncs potser sí, Kazuo. Potser sí. Gràcies per recordar-m’ho mentre jo només volia llegir una miqueta abans de dormir…

Però no tot és tan dens! Bé, sí que ho és, però Ishiguro ho amaga darrere d’un to tranquil, quasi zen, i d’uns personatges tan estoics que podrien estar patint una tragèdia i només deixarien anar un «ah, vaja». També ajuda que, pel camí, Axl i Beatrice es troben amb personatges de fantasia que semblen eixits d’una reunió de veïns molt disfuncional: un cavaller vell que parla com si sempre estiguera citant Shakespeare malament, un monjo que dona molt mal rotllo, un nen orfe amb un misteri sinistre… i un drac. Sí, un drac. Però no un Smaug qualsevol, no: un drac vuitcentista amb artritis i alé soporífer. Literalment. El drac no crema: fa dormir. Com moltes classes de filosofia, vaja.

La novel·la és una reflexió contínua sobre si és millor recordar-ho tot, amb tot el dolor que això comporta, o si és preferible oblidar i viure en una pau falsa però còmoda. Hi ha una altra cita que m’ha perseguit després de llegir-la, com un cuc emocional que no para de remenar:

Com es poden tancar les velles ferides mentre els cucs es continuen movent amb impunitat?

Doncs això: que mentre no recordem què ens ha fet mal, vivim enganyats. Però si ho recordem… potser ja no ens podem estimar igual. Dilema servit en safata de boira.

I parlant d’amor, «El gegant enterrat» també ens deixa reflexions ben punyents sobre les parelles de tota la vida. Per exemple, quan Beatrice es pregunta si el que senten ella i Axl encara és amor, o només gotes que cauen d’un amor antic, com la pluja que degota després d’una tempesta:

Em pregunto si el que sentim avui als nostres cors no és semblant a aquestes gotes de pluja que continuen caient sobre nosaltres des de les fulles xopes que tenim a sobre, malgrat que al cel ja fa estona que ha deixat de ploure.

Ai, Ishiguro. T’agrada tocar la fibra, eh? I no només la toques: la pessigues amb una ploma suau i un somriure trist.

Ara bé, també hi ha moments de certa èpica silenciosa. Ishiguro no fa servir espases ni escuts daurats, però et clava una escena com aquesta:

Axl, us veig ara davant meu i me’n recordo d’aquella nit. Bufava un vent tan fort com aquest. I vós maleíeu a Artur a la cara mentre la resta romaníem drets, capcots. Perquè, qui volia assumir la tasca de fer-vos callar?

I tu et quedes pensant: Clar que sí, Axl. Tu sí que tens memòria selectiva i dignitat medieval.

En fi, m’ha agradat. Està al nivell de «El que resta del dia» o «No em deixis mai»? Bé… potser no. Potser està un esglaó per davall —però és que aquelles dues juguen a la Champions de la literatura emocional. Açò juga a la molt honorable UEFA League, amb dignitat, passió i un davanter veterà que encara et clava un gol per l’escaire quan menys t’ho esperes.

Tot i això, m’ha agradat molt. I més encara: m’ha fet pensar. Moltíssim. I això, en un llibre que comença com un passeig d’avis per una Anglaterra postartúrica amb més boira que trama, té molt de mèrit. El final? El final m’ha trencat el cor. Però d’eixa manera callada, elegant, que fa Ishiguro, com si et deixara una tassa de te en una mà i una clau emocional en l’altra.

Entenc que hi haja gent que no entre en el joc. Sobretot si s’esperen espases, batalles, dracs en flames i cavallers matant monstres en pla Hollywood. Però alerta: no et deixes enganyar per l’aparença. Això no és una novel·la de fantasia. Ni de bon tros. Açò va molt més enllà. És una rondalla filosòfica amb boira metafòrica (i literal), cavallers reumàtics jubilats amb traumes del passat, i un drac amb insomni i vocació de terapeuta.

Si t’agrada pensar, dubtar i riure (amb una mica d’angoixa existencial de regal), aquest llibre et farà sentir com un vell britànic que recorda just el que necessita. I que, malgrat tot, encara estima.

I si més no, t’ensenyarà una cosa fonamental: que la memòria és una bèstia difícil, però l’amor… potser encara ho és més.