Mai Més | Ernest Riera | 2021 | 288 págs.
#Fantasia #RegneUnit #1987

La Història té el costum de canviar la gent que es pensa que la canvia a ella. La Història sempre té algun as a la màniga esfilagarsada. Fa molt de temps que corre.

Morth, Terry Pratchett

He de confessar-ho: de tant de riure amb aquest llibre, quasi m’ha provocat una hèrnia a l’estómac. Feia temps que no em trobava amb una novel·la capaç de fer-me esclatar a riallades al tren, al llit, al sofà… vaja, que la gent al meu voltant em mirava com si estiguera completament trastocat. Bé, espera’t, ara que ho pense, no fa tant: va ser amb «Guàrdies! Guàrdies!». Però és que Terry Pratchett té un talent únic per combinar fantasia, filosofia i humor absurd en un còctel literari que enganxa des de la primera pàgina.

«Morth» ens presenta un adolescent espigat, desmanegat i encantadorament inútil (sí, el pobre Mort), que per coses del destí —i perquè ni per a granger servia— acaba convertint-se en l’aprenent de la Mort. I ací ja comença el festival: una Mort amb túnica negra, ossos lluminosos i una fascinació per entendre els humans que et fa esclatar de riure. Un exemple? Quan diu:

Els mortals són així. Només passen uns quants anys en aquest món i els inverteixen tots en fer que les coses siguin encara més complicades. Fascinant.

Ves que no té raó… nosaltres fent horaris, impostos, declaracions d’amor i baralles polítiques per al que són quatre dies!

El millor és que la Mort de Pratchett no és un personatge temible ni cruel; és, sorprenentment, entranyable, i té moments hilarants com quan reflexiona sobre l’alcohol:

—Per què li agrada, a la gent, estar borratxa? —va dir La Mort—. Ho fan per divertir-se?

—Els ajuda a oblidar la vida, company…

—Oblidar la vida. Hahaha.

Aquest humor sec, irònic, que punxa just en la vena filosòfica, és el que fa que no siga només un llibre per riure, sinó també per pensar (mentre continues rient, és clar).

I no puc deixar de mencionar els moments en què l’autor ens sacseja amb una d’aquestes veritats còsmiques que et deixen amb la boca oberta i una rialla nerviosa:

No sou res més que una espècie de primats amb molta sort que prova d’entendre les complexitats de la creació a través d’un llenguatge que va evolucionar per poder-vos dir els uns als altres on hi havia la fruita més madura.

Pratchett ens recorda que som poca cosa, però ho fa amb tanta gràcia que en lloc d’angoixar-te, et dóna ganes d’abraçar el llibre.

Els personatges secundaris són un espectacle: Ysabell, la filla adoptiva de la Mort, amb molt de caràcter; Albert, el majordom que amaga secrets; i tot un seguit de criatures i situacions que omplin el Discmón d’un caos deliciós. I mentre tot això passa, veus com Mort mateix creix, es transforma, es debat entre complir el seu paper i seguir el seu cor. Però tranquil, que no és un drama lacrimogen; ací tot està banyat per la ploma de Pratchett, que sap equilibrar l’humor amb moments realment tendres.

En resum, «Morth» m’ha encantat. És el típic llibre que recomanaria a qualsevol que estime la fantasia, l’humor intel·ligent i els personatges memorables. Pratchett no només et fa passar una bona estona, sinó que t’ensenya, sense pretensions, que la vida (i la mort) són molt més absurdes i meravelloses del que ens pensem.

Si encara no l’has llegit, corre a buscar-lo. Jo, per la meua banda, ja estic preparant-me per a devorar més històries del Discmón. Al cap i a la fi, quan trobes un autor que et fa riure mentre et posa davant les grans preguntes de l’existència… això no es pot deixar passar. Estic desitjant que Mai Més continuï publicant els llibres d’en Pratchett.