Mai Més | Ernest Riera | 2020 | 384 pàg.
#Fantasia #RegneUnit #1993

… una bona llibreria no és res més que un Forat Negre refinat que sap llegir.

Guàrdies! Guàrdies!, Terry Pratchett

He llegit «Guàrdies! Guàrdies!» i encara no m’he refet. Literalment, m’he pixat de riure. I quan dic que m’ha encantat, no ho dic amb aquella veueta neutra de bibliotecari resignat. Ho dic amb passió, amb una mà damunt del cor i l’altra sostenint un llibre ple de post-its, subratllats i llàgrimes (de riure, clar). Crec que serà el meu llibre preferit del Discmón. Això és així. I mira que el Discmón té títols genials. Però aquest? Aquest és el Llibre en majúscules.

A «Guàrdies! Guàrdies!», Terry Pratchett fa màgia. No la màgia d’encanteris i varetes —que també—, sinó la màgia d’agafar la fantasia clàssica, sacsejar-la amb força com si fos una catifa plena de pols i clixés, i deixar que et caiguen al cap les idees més brillants, absurdes i humanes que t’hagis trobat mai. És com si Tolkien haguera nascut amb el cervell d’un humorista britànic i haguera crescut mirant als Monty Python.

La història ens porta a Ankh-Morpork, una ciutat que és un amor… si t’agraden les clavegueres, els suborns, els gremis de criminals legalitzats i els carrers que fan pudor de vida real. Allí, la Guàrdia Nocturna és tant inútil com entranyable: un capità alcohòlic amb consciència incòmoda (el gran Vimes), un sergent grassonet i cagadet, un caporal que probablement no siga legalment humà, i Safanòria, un jove gegant criat entre nans amb una fe tan il·limitada en la llei que et fa riure… i una miqueta de por.

Aquesta tropa desastrada es veu embolicada en una conspiració que implica dracs, llibres màgics, nobles amb massa temps lliure i —com no— una miqueta de foc i caos apocalíptic. I és meravellós. És el caos més ordenat que he llegit mai. Pratchett escriu com si el món estigués a punt d’explotar, però ho fes amb estil.

Hi ha frases que m’han fet de riure i no parar, com ara:

Si hi havia alguna cosa que el deprimia més que el seu propi cinisme, era que sovint encara no era tan cínic com la vida real.

Però darrere de les rialles, hi ha també una crítica social finíssima.

Crec que trobes la vida tan problemàtica perquè penses que hi ha gent bona i gent dolenta. T’equivoques, és clar. Sempre i només hi ha gent dolenta, però algunes d’elles estan en bàndols oposats.

Açò, amics, no és només una broma, és una punyalada intel·ligent al fet que el món real ens sorprèn… però no sempre per bé.

Els dracs, per cert, no són només bèsties mítiques. Són un símbol del poder i de la por. I de com la gent està disposada a tolerar l’infern si això vol dir que poden sentir-se part d’un relat èpic.

Els dracs nobles no tenen amics. El més semblant que poden arribar a aquesta idea és un enemic que encara sigui viu.

És com parlar d’alguns polítics, però amb ales i alè de foc.

I què dir del llenguatge? Pratchett juga amb les paraules com un gat amb un cabdell de llana màgica. Té la capacitat de convertir clixés en or narratiu. Literalment ho diu ell mateix:

La raó per la qual els clixés es converteixen en clixés és que són els martells i els tornavisos de la caixa d’eines de la comunicació.

I tu, lector, t’ho menges encantat, perquè t’ho serveix amb salsa d’ironia, patates fregides i una cervesa calenta d’Ankh-Morpork.

En resum, aquest llibre m’ha fet riure, pensar, tornar enrere per rellegir un paràgraf sencer de pur plaer i, sobretot, estimar profundament uns personatges que, d’entrada, no donarien ni per muntar un club de lectura decent. Si tens ganes de passar-ho bé, de reflexionar amb humor i de descobrir com una novel·la de fantasia pot ser molt més que espases i dracs, «Guàrdies! Guàrdies!» és la teua pròxima lectura obligada. I si no t’agrada… mira, segurament ets un drac no-massa-noble. I ja sabem què en pensem d’això.