Edicions 62 | Núria Prats | 2009 | 144 pàg.
#Narrativa #Portugal #2009

«Estem en mans de déu, o del destí, que és el seu altre nom».

Caín, José Saramago

Llegir «Caín» de José Saramago és com asseure’s a escoltar un vell irreverent i savi que t’explica la Bíblia mentre es pren un cafè ben carregat i deixa anar comentaris sarcàstics cada dues frases. L’autor portuguès, que mai no va destacar per mossegar-se la llengua, agafa el text sagrat per excel·lència i el sacseja amb força, com qui busca monedes entre els coixins d’un sofà. El resultat? Una novel·la breu però intensa, carregada d’humor negre, crítica filosòfica i una gran dosi de sentit comú (encara que a vegades moleste).

El protagonista és Caín, sí, aquell Caín, el germà que va fer un «accident laboral» amb Abel. Però ací no és un simple assassí gelós: és un viatger del temps, un filòsof malhumorat i un testimoni privilegiat de les escenes més fosques i absurdes de l’Antic Testament. Des d’Abraham a punt de degollar el seu fill, fins a Noè convertit en capatàs d’un zoològic flotant. Caín no només observa, sinó que pregunta, qüestiona i, el que és pitjor (per a Déu), pensa.

I ací és on entra Saramago amb la seua ploma punyent. No escriu per a fer-te sentir còmode. Escriu per a despertar-te. I si pot fer-ho amb una rialla a mitges entre el sarcasme i la indignació, millor que millor. El seu estil, com sempre, és singular: sense guions de diàleg, amb frases llargues com sermons (però més interessants), i una ironia que es respira a cada línia. No t’ho posa fàcil, però et premia amb cada paràgraf.

Una de les idees centrals del llibre és la incomprensió entre l’home i Déu, o com diu el mateix Caín:

La història dels homes és la història dels seus malentesos amb déu, ni ell ens entén a nosaltres, ni nosaltres l’entenem a ell.

I, realment, després de veure com Déu accepta el sacrifici d’Abel i rebutja el de Caín sense explicacions, com condemna ciutats senceres al foc i a la ruïna, o com organitza un diluvi universal per fer neteja (i ho deixa tot en mans d’un home i la seua família en un vaixell sense GPS), és difícil no donar-li la raó.

Saramago ens recorda que moltes vegades ens movem per la vida com si tinguérem el futur controlat, com si tot depenguera de nosaltres. Però no:

És curiós que les persones parlin tan lleugerament del futur, com si estigués a les seves mans, com si tinguessin el poder d’allunyar-lo o d’apropar-lo segons les conveniències i les necessitats de cada moment.

Caín, en canvi, no es fa il·lusions. Sap que no hi ha ordre diví que tinga sentit si els humans continuem sent com som. I en un moment brillant, quan presència el gran reset de la humanitat (el diluvi), no pot evitar preguntar als àngels si realment creuen que la nova humanitat serà millor:

Nosaltres només som àngels, sabem poca cosa d’aquesta xarada que vosaltres en dieu natura humana…

«Caín» no és només una novel·la; és una bufetada intel·ligent als dogmes, un crit de rebel·lia, una proposta de diàleg amb les contradiccions del món. És una lectura ideal per a aquells que, com Saramago, no es conformen amb respostes fàcils i no tenen por de fer preguntes incòmodes.

I, per descomptat, tampoc no falta el toc de venjança poètica. Qui millor que un Caín modern, lúcid i escèptic per posar al descobert el mal caràcter d’Abel?

En lloc de compadir-se del disgust del germà i consolar-lo, se’n va burlar… i es va posar a proclamar-se… un favorit del senyor.

En definitiva, «Caín» és un llibre que t’obliga a pensar, a dubtar i, sobretot, a riure’t una mica del que semblava intocable. Que Déu (o qui siga) ens perdone… però Saramago ens ho fa passar massa bé.

La meva valoració personal: la novel·la és impertinent, lúcida i divertidament blasfema. Una petita joia per a qui li agrade la literatura amb nervi, crítica i molt de cap. I si no t’agrada, tranquil, potser és culpa de Déu.