Mai Més | Ernest Riera | 2020 | 256 págs.
#Fantasia #RegnrUnit #1991

És la màgia que no toca!, va xisclar la Iaia. És màgia de mags, no màgia de dones!

(…)

I doncs? Qui ho diu, que les dones no poden ser mags?

(…)

Les dones no han sigut mai mags. Va contra natura. Seria com dir que les bruixes poden ser homes.

(…)

A veure, doncs ara escolta’m a mi, Senyor Arbre Suposada Base Teòrica, si les dones haguessin de ser mags, es podrien deixar unes barbes llargues i blanques, i ella no serà mai mag, t’ha quedat clar?, la màgia dels mags no és la manera bona de fer servir la màgia, em sents?, només és llum i foc i aprofitar-se del poder, i ella no hi tindrà ben res a veure, amb tot això…

Igualtat de ritus, Terry Pratchett

Llegir «Igualtat de ritus» és com intentar pujar a una escombra voladora amb vertigen: potser al principi no saps ben bé cap a on vas, però t’hi agafes fort i acabes volant entre rialles, reflexions i màgia que no segueix cap regla —ni cap manual. Aquesta és la tercera entrega del món boig i meravellosament desbaratat del Discmón de Terry Pratchett, però també és —i això sí que és una alegria màgica— la primera que l’editorial Mai Més ha traduït al valencià, obrint per fi una porta perquè les bruixes, mags i criatures del Discmón parlen amb la nostra estimada llengua. A més, és el debut estel·lar d’un dels millors personatges de tota la saga: la bruixa Iaia Ceravellarda, que podria arrugar-te l’ànima amb una mirada i després oferir-te una tassa de te… si te la mereixes, clar.

La història arranca amb un error molt propi del món de Pratchett: un mag moribund, seguint una d’eixes tradicions tant inútils com arrelades, decideix passar el seu bastó màgic al vuité fill d’un vuité fill. Només hi ha un xicotet detall: el nadó és una xiqueta. Horror! Escàndol! Apocalipsi institucional! Perquè, segons la saviesa ancestral d’aquells que ho han decidit sense preguntar, les xiquetes poden ser bruixes, però no mags. Ser mag és cosa d’hòmens, amb barba i, com més llarga, millor.

Però resulta que aquesta xiqueta, Eskarina Smith (Esk per als amics), no només és una mica rebel, sinó que té màgia per a parar un tren. I no parlem de màgia d’eixa que fa oloreta a espècies i envolta calders, no. És màgia del tipus que fa que el bastó cobre vida, que el cel tremole, i que el lector —com servidor— acabe pensant que això de la màgia està clarament infravalorat.

Per sort, la Esk no està sola: entra en escena Iaia Ceravellarda, una bruixa de les de tota la vida, amb una moral de ferro, sabates pràctiques i una visió del món que es podria resumir amb un «jo no em fique en res… si no cal que m’hi fique amb tot». Iaia, que no ha xafat mai una universitat (ni en ganes que en té), serà qui acompanyarà a la Esk en un viatge delirant per fer entendre al món —i al lector— que la màgia no entén de gèneres, però sí de cabuderia.

El llibre fa una sàtira intel·ligent (i molt divertida) sobre les institucions, el patriarcat i el coneixement. La Universitat Invisible —on estudien els mags— és un lloc tan carregat d’ego i rituals absurds que acaba sent una mena de Hogwarts passat per un filtre d’absurditat britànica i te negre. Els mags, tan pagats de si mateixos com ignorants, protagonitzen escenes impagables. Com aquella on:

…tots dos assaboreixen l’estranya satisfacció de ser molt més ignorants que les persones normals, que només eren ignorants pel que fa a coses normals.

Una perla d’humor que resumeix perfectament el nivell d’autoengany institucional que retrata Pratchett.

També hi ha lloc per a la reflexió. Quan Iaia diu que:

Una mica de coneixement és perillós, però no tant com molta ignorància.

No només ens fa riure, sinó que ens clava un colp d’humilitat. Perquè rere les bromes i el ritme trepidant, aquest llibre és una crítica aguda a les jerarquies que es basen en l’exclusió.

I, com no, l’estil Pratchett és el protagonista en cada pàgina. Amb comparacions delirants —com quan descriu la màgia amb tanta intensitat que

…la llum era nebulosa i actínica, aquest tipus de llum que fa que Steven Spielberg truqui advocats per defensar els seus drets…

L’autor et manté entre la rialla i l’admiració constant. És com veure una funció de titelles que et parla de feminisme, poder i identitat, mentre algú et llança coques de tomaca des del galliner.

En resum, «Igualtat de ritus» no és només una novel·la de fantasia. És una bufetada elegant (i encantadora) al masclisme, als sabuts de butaca i a la idea que el món ha de ser com sempre ha sigut. És una invitació a qüestionar-ho tot amb un somriure als llavis. Una lectura que et deixa amb ganes de més Pratchett, més Iaia, i, per què no, més Esk repartint màgia sense demanar permís.

Ideal per a lectors que volen riure, pensar, i recordar que la tradició només val la pena si no exclou a ningú.