Anagrama | Xavier Pàmies | 2017 | 310 pàg.
#CiènciaFicció #Japó #2005

El que feia tan especial aquella cinta era una cançó concreta: el tema número tres: «No em deixis mai».

No em deixis mai, Kazuo Ishiguro

Hi ha llibres que t’atrapen, d’altres que t’entretenen, alguns que et fan reflexionar… i després està «No em deixis mai» (o com plorar en silenci sense saber exactament per què, però sentir que et calia fer-ho), que t’agafa el cor, el fica dins una capsa de sabates, el sacseja un parell de voltes, li posa una etiqueta de «caducitat propera» i et diu: «Així és la vida, estimat lector. A fer la mà!».

Llegir aquesta novel·la de Kazuo Ishiguro és com començar pensant que t’estan contant un record bonic d’infància, com aquelles pel·lis britàniques de prats verds, col·legis amb uniformes i xiquets que juguen a pilota… i acabar descobrint que eixos xiquets tenen data de caducitat i estan destinats a convertir-se, literalment, en peces de recanvi. I tot això sense que ningú cride, sense que ningú es rebel·le, i sense que el llibre alce mai la veu. Així de suau i així de dur.

La protagonista, Kathy H., ens narra la seua vida amb una calma que fa por. Com si t’estiguera contant com es prepara una tassa de te, però en realitat t’estiguera revelant que tots els seus amics han sigut criats amb un únic propòsit: morir joves perquè altres visquen. Preciós, no? Però és que Ishiguro no va de grans revelacions, va de deixar-te caure per un barranc emocional mentre tu continues dient «No, no pot ser, això no està passant…» fins que t’adones que no només està passant, sinó que ja és massa tard.

El més fort? Ningú sembla sorprés. És com si tothom haguera signat un contracte invisible per acceptar el seu destí. I això, justament això, és el que et rebenta per dins. Com diu Kathy:

I vaig començar a adonar-me’n, suposo, que moltes de les coses que sempre havia assumit que tindria molt de temps per fer, ara podria haver d’actuar molt aviat o en cas contrari deixar-les anar per sempre.

Així que sí, benvingut al club dels que no sabíem que estàvem llegint una novel·la distòpica fins que ja estàvem massa implicats emocionalment per fer mitja volta.

Ishiguro no t’explica res de manera explícita. T’ho deixa anar a poc a poc, com qui deixa caure confeti en un funeral. Amb elegància. Amb tristesa. Amb un humor britànic tan sec que et fa gràcia i pena alhora. Els protagonistes viuen situacions devastadores, però ho expliquen com qui diu: «ens ha tocat això, què hi farem». Com quan Ruth admet que va manipular la relació de Kathy i Tommy, però amb una veueta de «bé, tampoc era tan greu, no?». Reina, sí que ho era.

I no oblidem el moment estel·lar, el que a mi personalment em va deixar tirat al sofà abraçat a un coixí:

Vaig veure un món nou que s’apropava veloçment. Més científic, més eficient. Sí. Amb més cures per a les antigues malalties. Molt bé. Però més dur. Més cruel. I veia una nena, amb els ulls molt tancats, que estrenyia contra el seu pit el vell món amable, el seu… i li pregava que no la deixés mai.

I tu ahí, com una llima, dient: «doncs ja ens ha deixat, bonica».

Una altra cosa que Ishiguro clava com una punyalada suau però directa: el tema del pas del temps. El llibre és com una classe de filosofia amb manta i xocolate calent, perquè et fa pensar en com ens relacionem amb la memòria, amb les expectatives, amb el que no fem perquè pensem que tindrem temps… i després: sorpresa, ja no tens temps! I és que com diu Kathy:

Mai se’m va passar pel cap que les nostres vides, fins aleshores tan estretament vinculades, poguessin arribar a separar-se tan dràsticament…

La novel·la no va només sobre clons ni òrgans. Va sobre nosaltres. Sobre com acceptem realitats absurdes perquè «és així com funcionen les coses».

Haureu de reconèixer que de vegades és així com funcionen les coses en aquest món. Les opinions de la gent, els seus sentiments, un dia van en una direcció, i un altre dia en una altra.

I sí, també et fa mirar al teu voltant i pensar en la teua pròpia existència: «visc la meua vida o només complint amb el que s’espera de mi? Soc donant o soc receptor?».

Si busques una lectura lleugera per a l’estiu, potser no és aquesta. Però si vols un llibre que et faça pensar, que et trenque una mica i després et deixe un silenci còmplice dins, «No em deixis mai» és la teua lectura. És com mirar-se en un mirall que et torna una versió de tu mateix que no volies veure però que, en el fons, saps que ets tu:

La primera vegada que et veus amb els ulls d’algú així sents molt fred.

En fi. Que «No em deixis mai» m’ha encantat. És un d’eixos llibres que et deixa pensant dies i dies, que t’acompanya quan acabes de llegir-lo, que et fa mirar la realitat amb un filtre una mica més gris… però també més sincer. I això, per a mi, és literatura de la bona.

Crec que no hi ha prou estrelles per a valorar aquest llibre. Perquè no tots els llibres que et fan plorar mereixen una estrella extra… però aquest sí.