Edicions 62 | Xavier Riu | 2017 | 310 pàg.
#Narrativa #Japó #KazuoIshiguro1993

Per què preocupar-se tant pel que hauríem d’haver fet o deixat de fer per dirigir el curs que prenien les nostres vides? Per a persones com vostè o com jo, la veritat és que n’hi ha prou que intentem almenys aportar el nostre granet de sorra per aconseguir alguna cosa noble i sincera. I els que estem disposats a sacrificar una gran part de la nostra vida per assolir aquestes aspiracions, hem de considerar el fet en si mateix motiu de satisfacció i orgull, sigui quin sigui el resultat.

El que resta del dia, Kazuo Ishiguro

«El que resta del dia» ha sigut la meua primera lectura de Kazuo Ishiguro, i he de dir que m’ha enamorat completament. No sabria explicar exactament per què, però aquest llibre m’ha arribat al cor, com si haguera estat esperant-me en silenci tot aquest temps. S’ha convertit, sense cap dubte, en un dels meus llibres favorits.

La història ens convida a acompanyar Stevens, un majordom anglès ja retirat que emprén un viatge pels camps d’Anglaterra, però també per la seua pròpia memòria. És un viatge de descobriment tardà, de silencis llargs, de tot allò que no es diu, però es percep en cada gest i en cada record.

L’estil narratiu d’Ishiguro és elegant i refinat, no crida l’atenció, però travessa l’ànima. La seua veu narrativa està perfectament construïda i reflecteix el caràcter reprimidament britànic del protagonista. La prosa és serena, però cada frase porta una càrrega emocional que colpeja amb força.

Una de les coses que més m’ha colpit és la manera com el llibre parla del pas del temps, del deure i de les oportunitats perdudes, tot des d’una veu que mai no es queixa, però que carrega un pes immens. Hi ha una frase que vaig subratllar i que, per a mi, resumeix molt bé el to de la novel·la:

Després de tot, què es guanya amb estar mirant sempre enrere? Amb culpar-nos del fet que la vida no ens hagi portat pel camí que volíem?

Stevens, amb tota la seua contenció i dignitat, ens mostra una generació que va sacrificar molt, creient que feia el correcte:

Érem una generació d’idealistes a qui ens importava no només el correcte exercici de la nostra professió, sinó amb quina finalitat l’exerciem […] el mitjà més segur d’aconseguir-ho era servir els grans cavallers de la nostra època.

És impossible no sentir una barreja d’admiració i tristesa per aquest personatge, que ha dedicat tota la seua vida a una causa, sense qüestionar-se massa si valia la pena. I, tanmateix, Ishiguro no jutja; només observa, amb una sensibilitat admirable.

Al final del llibre, Stevens es pregunta si potser encara és a temps d’aprofitar «El que resta del dia». I aquesta reflexió tan senzilla m’ha tocat profundament. Perquè, en el fons, tots portem dins la mateixa pregunta: vivim com voldríem? Som a temps de canviar alguna cosa?

Una lectura discreta, serena, però potent. D’eixes que et deixen pensant molt després d’haver tancat el llibre. I, per a mi, una descoberta meravellosa. Sé que no serà l’últim Ishiguro que llegisca.

Si encara no heu llegit «El que resta del dia», us el recomane de tot cor. És una d’eixes històries que, sense grans girs ni sorolls, t’omplin per dins i et fan mirar la vida amb una altra llum. Per a mi ha sigut una lectura transformadora, i no exagere en dir que s’ha convertit en un dels meus llibres favorits. Doneu-li una oportunitat —potser també us atrape el cor, com m’ha passat a mi.