Viena | Josep Maria Pinto | 2009 | 248 pàg.
#Narrativa #Francia #1913

La zona de tristesa on acabava d’entrar era tan clarament distinta d’aquella altra on m’havia llançat feia uns instants amb tanta alegria, com la banda rosa que en alguns cels queda separada per una línia d’una banda verda o negra.

Combray, Marcel Proust

Per fi m’ha atrevit a llegir «A la recerca del temps perdut» de Marcel Proust. Ho faré a poc a poc, un llibre cada any. Aquest any he llegit «Combray», la primera part, i ha sigut una mica com obrir un calaix antic de la teua àvia i trobar-hi no només un munt de puntes i fotografies en sepia, sinó també tot un univers emocional que ni sabies que duies dins. D’acord, potser he exagerat un poc. Però és que això fa Proust: exagera. O millor dit, explora fins al detall més ínfim, més invisible, més perfumat i carregat de simbolisme. I, sí, per a fer-ho, necessita una frase de vint línies amb tres subordinades i dues hipòtesis temporals. Però paga la pena, si sobrevius.

Tot comença amb una escena que ja és història de la literatura: una magdalena sucada en té, que desperta al narrador una memòria d’infantesa tan poderosa com un encanteri de Dumbledore. Aquest petit gest —del tot innocent per a la resta de mortals— es converteix en un portal màgic que ens transporta al poble de Combray, on tot és filtrat a través de la sensibilitat hiperlúcida i analítica d’un xiquet amb tendència a sobreanalitzar fins al color de la sopa. Així entrem a la primera gran estació de la memòria proustiana: la infantesa.

I, ai, quina infantesa. La mare del narrador és una figura quasi divina, protectora, però també inassolible, especialment quan el pare diu allò de: «Avui no pots fer-li un bes de bona nit». Tragèdia. Llavors, el pobre narrador es converteix en Hamlet, però amb pijama de franel·la. Hi ha tot un drama psicològic al voltant d’un bes que sembla més important que qualsevol tractat de pau internacional.

Narrativament, «Combray» no té una trama, sinó més aviat un flux. Proust no narra els fets com qui conta una aventura; més aviat ens convida a passejar —amb calma i si pot ser amb un bon coixí— pel laberint del record i la consciència. El narrador és, com ell mateix diu:

…quan ell, l’investigador, és al mateix temps el país obscur on ha de buscar, i on no li servirà de res tot el seu bagatge. Cercar? No només: crear. És davant d’una cosa que encara no existeix i que només ell pot realitzar, i després introduir en la seva llum.

I la novel·la esdevé una mena d’autopsicologia emocional en què els records no són flashbacks, sinó revelacions existencials.

Entre les meravelles de «Combray», trobem personatges tan deliciosament disfuncionals com la tia Léonie, una hipocondríaca professional que viu tancada a l’habitació, controlant el món a través del bisello. I després hi ha Swann, que en aquesta primera part encara és un misteri elegant i una mica melancòlic, però que ja apunta maneres. No és només un home que apareix a sopar, sinó una figura que desperta la curiositat i, sobretot, la sensació que hi ha tot un món adult ple de secrets i passions que el xiquet narrador només comença a entreveure.

Un dels aspectes més potents del text és la manera com Proust tracta el temps. No com una línia recta, sinó com una espiral, una mena de trampa plena de records atrapats en «coses inanimades», com ell mateix diu en una cita preciosa:

Em sembla molt raonable la creença cèltica segons la qual les ànimes de les persones que hem perdut estan captives en algun ésser inferior, en un animal, un vegetal, una cosa inanimada, perdudes efectivament per a nosaltres fins al dia —que per a molts no arriba mai— que passem molt a prop de l’arbre, que adquirim un objecte que és la seva presó. Aleshores s’estremeixen, ens criden, i tan bon punt les reconeixem, es trenca l’encanteri. Un cop les alliberem, vencen la mort i tornen a viure amb nosaltres.

I aquest trencament és el que fa que la literatura de Proust siga tan poderosa: no només ens explica el passat, sinó que ens fa reviure’l, amb tota la intensitat i la fragilitat que això comporta. El narrador no només cerca records; crea significat a partir d’ells. Això fa que cada passeig, cada jardí de Combray, cada gos bordant a la llunyania, tinga una càrrega emocional tan gran que acabes llegint amb un nus a la gola… o amb ganes de pegar-li una mossegada a una magdalena, per si sona la flauta.

Temàticament, «Combray» tracta la memòria, la infantesa, el desig, l’art i, sobretot, la complexitat de l’experiència humana. Però ho fa amb una ironia subtil, com qui es riu una mica d’ell mateix mentre dissecciona els drames domèstics com si estiguera escrivint «Crim i càstig». Hi ha moments que freguen l’humor, tot i que sempre embolcallats d’una melangia elegant.

En definitiva, «Combray» no és una lectura fàcil. Proust no t’ho posa fàcil. Vol que t’hi perdes, que et deixes dur pel seu ritme hipnòtic, que no tingues pressa. Però si li dones temps (i molta cafeïna), descobriràs una de les experiències literàries més singulars i fascinants que es poden tindre. És un llibre que no sols es llig: es viu, es degusta, com una magdalena suau i subtil, que t’obri la porta a un món perdut que, de sobte, torna a ser teu.