Viena | Xavier Xambrano | 2017 | 384 pàg.
#Relats #RegneUnit #1892

És un error colossal teoritzar abans de tenir dades. Insensiblement comença un a torçar els fets per a acomodar-los a les teories, en lloc d’acomodar les teories als fets.

Les aventures de Sherlock Holmes, Arthur Conan Doyle

Què tenen en comú una actriu disfressada, un aristòcrata abandonat i una serp assassina? Doncs que tots han passat per les mans –i la lupa– de Sherlock Holmes. Amb aquest recull de dotze relats curts, Arthur Conan Doyle ens convida a fer de detectius aficionats al costat del mític Sherlock Holmes i del seu inseparable –i sovint superat– company, el doctor Watson.

La fórmula narrativa és clara i deliciosa: Watson ens narra les peripècies del seu amic amb la mateixa admiració d’un fan devot i amb l’honestedat d’algú que sap que mai arribarà a la seua alçada intel·lectual. I això, en lloc de frustrar-lo, el fa encara més adorable. És com si Holmes fos el cervell brillant i maniàtic, i Watson el cor i la mirada humana que ens guia per les ombres londinenques.

El llibre arranca fort, amb un relat que s’ha guanyat el dret a ser considerat llegenda: Un escàndol a Bohèmia. I, ep, ja només per això val la pena començar el recull. Si algú pensava que Holmes no tenia sentiments… bé, no en té, però li té respecte (i un toc d’admiració desconcertada) a una sola persona al món: Irene Adler. O com ell diu:

Per a Sherlock Holmes ella és sempre «la dona»

Que ja et dona una pista de com li ha quedat gravada. Irene no només aconsegueix superar Holmes al seu propi joc, sinó que ho fa amb elegància, intel·ligència i un toc de sorna que deixa a Holmes… amb la pipa a la mà i sense la victòria.

Un altre relat que m’ha encantat és «El noble solter», una història amb un aristòcrata amb l’ego inflat, una núvia desapareguda, i una crítica social molt ben embolicada amb flors de casament. La manera com Holmes despulla la veritat –amb aquell estil tan britànic de «què bàsic que és tot plegat, Watson»– et fa somriure encara que t’hages passat la meitat del relat pensant que tenies la resposta (espòiler: no la tens).

I què dir de «La banda clapejada»? A veure, si tens por de les serps, millor llegeix aquest amb les persianes obertes i la finestra tancada. És el relat que exemplifica perfectament una de les màximes més famoses de Holmes:

Una vegada exclòs l’impossible, allò que resta, per bé que improbable, ha de ser la veritat.

I sí, la veritat és improbable, retorçada i deliciosa. Com una copa de ginebra amb un ingredient secret.

Doyle juga magistralment amb la tensió narrativa. Cada relat és una petita joia que comença amb un misteri aparentment irresoluble i acaba amb Holmes fent servir quatre pistes, dues observacions microscòpiques i mitja anàlisi de fang per resoldre el cas. I tu, lector, amb cara de: «Clar, sí, obvi del tot…». Perquè Doyle juga amb tu. T’enganya. Et deixa creure que pots seguir-li el ritme, però quan et despistes un segon, Holmes ja ha resolt el cas mentre tu encara estàs pensant si aquell detall de la catifa era rellevant.

Els temes que travessen les aventures són múltiples i actuals: la corrupció moral, les aparences enganyoses, la psicologia dels personatges i la fina línia entre el bé i el mal. I això sense oblidar la crítica –més o menys velada– a la societat victoriana i les seues convencions. No és casualitat que Holmes diga:

No hi ha res més enganyós que un fet evident.

El que sembla, mai és el que és. I aquesta és, potser, una de les lliçons més importants del llibre (i de la vida, ja que hi som).

Quant als personatges, Holmes és… Holmes. Fred, brillant, excèntric, amant del violí i de les disfresses. Un home que pot citar teories sobre cendres de cigarrets amb la mateixa passió que tu expliques què vas vas menjar per a esmorzar. Watson, per la seua banda, és la veu que ens guia i qui ens permet estimar Holmes, perquè ell ho fa sense condicions, amb una barreja de sorpresa i resignació constant. I de tant en tant, Doyle ens llança una frase com aquesta:

Quan un metge va pel mal camí esdevé el pitjor dels criminals. Té nervi i té coneixements.

I Watson, que és metge, ni es despentina.

En definitiva, «Les aventures de Sherlock Holmes» és un viatge literari ple d’humor fi, misteris enginyosos i una bona dosi de filosofia de butxaca disfressada de deducció científica. És impossible no estimar aquest llibre: et fa pensar, et fa riure i et desperta una necessitat inexplicable de posar-te la gorra de caça, la jaqueta de quadres i sortir al carrer amb una lupa a resoldre enigmes com si Londres t’estiguera esperant.

Ideal per a lectors amb ganes de misteri, ironia i una dosi saludable de realitat improbable. Un clàssic que continua donant