Hola, hola, hola! Benvinguts a «Expecto Lectronum», el meu petit diari lector, o quadern de lectura, on les pàgines cruixen i les històries cobren vida.

Si has arribat fins aquí, probablement ets un àvid lector, un cercador d’històries o, qui sap, potser un mag extraviat en el Carreró Diagó que, en lloc d’una vareta, ha acabat amb un llibre a les mans. Siga com siga, acomoda’t, presa una tassa de te (o cervesa de mantega, segons preferisques) i prepara’t per a submergir-te en aquest humil refugi literari.

Per què «Expecto Lectronum»? Doncs bé, inspirat en l’encanteri «Expecto Patronum», aquest nom ret homenatge a la màgia de la lectura. Així com un Patronus espanta els dementors, un bon llibre ens salva de l’avorriment, de la monotonia i d’aquestes converses incòmodes sobre el clima. Aquí trobaràs ressenyes sense filtres, opinions sinceres i, sobretot, moltes ganes de compartir l’amor pels llibres.

El meu nom és Enrique Vallés i soc, essencialment, un Hogwartsiano frustrat que va trobar en la literatura un passadís secret a altres mons. Llegisc de tot una mica: clàssics, narrativa contemporània, novel·la històrica, western, negra, d’aventures, gòtica, i un polsim de thriller, ciència-ficció i fantasia (perquè mai se sap quan un drac pot aparéixer en la història).

Aquest blog no és un grimori de saviesa literària ni pretén asseure càtedra. No esperes comentaris de text ni anàlisis intel·ligents ni encanteris per a desxifrar simbolismes ocults. Aquí només trobaràs les meues impressions sinceres sobre el que llegisc, m’agrade o no. I si en algun moment no coincidim en opinions, no passa res! Com bé diria Dumbledore:

Les paraules són, en la meua no tan humil opinió, la nostra font més inesgotable de màgia.

Així que debatem amb respecte i sense recórrer a Sectumsempra, que aquí venim a gaudir.

Ah, i abans que me n’oblide —perquè els llibres em fan divagar més que Luna Lovegood en una classe de Pocions—, volia explicar-te alguna cosa més: en aquest blog trobaràs ressenyes tant en espanyol com en valencià. Sí, valencià, la llengua amb la qual està escrit el que estàs llegint ara mateix.

I no comencem amb la feliç discussió de si es diu valencià, català o mallorquí (o si ni tan sols són el mateix idioma), que ja sé que aquest tema dona per a més polèmica que una final de quidditch entre Slytherin i Gryffindor. Per a mi, sempre ha estat i serà valencià, perquè soc valencià, i així em surt de l’ànima (i de la boca, i de la ploma). Que cadascun ho cride com vulga.

La qüestió és que soc bilingüe i el visc amb orgull. Llegisc indistintament en totes dues llengües, m’encanten les dues i les gaudisc com qui gaudeix de dos sabors distints de Bertie Bott’s: un dolç, un altre amb sorpresa, però tots dos autèntics. Així que si veus una ressenya en valencià i un altra en castellà, no t’espantes: és només una altra forma en la qual la meua jo lector s’expressa, amb la mateixa passió i les mateixes ganes de compartir històries.

Gràcies per passar per aquest racó literari encantat. Ens llegim!